“¿Quién quiere casarse con mi hijo?” ens ha donat molt, moltíssim. Després d'un visionat tant intens, de tantes emocions, la sensació que li queda a l'espectador és de fatiga i, alhora, d'un buit total. Hem viscut amb tant vertigen l'evolució personal dels personatges que pensar que ja no tornarem a saber res de Luis Ángel o Dani ens omple de desconsol. És un reality que ens ha deixat frases per quedaran marcades a foc (“yo soy de Esparta y quiero que mi compañera sea espartana. No puede ser que yo esté con una tía de Atenas”, “los góticos, que son el 40% de la población, no pueden adaptarse a la sociedad y han de vivir apartados en su mundo”, “tengo una amiga que es negra-negra y lo lleva muy bien”) , que ha produït moments hilarants, que ha tingut un sentit del ritme i del muntatge prodigiós i un guió amb un humor sarcàstic i ple de mala llet. En definitiva, un programa massa dens com per a voler-lo resumir aquí. No obstant, he decidit fer un recopilatori de moments estel·lars i de mites recurrents tant antics com és l'ofici d'explicar històries i que tenen avui una nova encarnació.
La virtut recompensada
La historia de Luis Ángel, el gai de Bilbao, és tant antiga com la literatura. Ell exemplifica les penalitats de la virtut, una mite que arribaria a la seva cristal·lització perfecte amb “Pamela o les recompenses de la virtut” (1740) de Samuel Richardson. El personatges virtuós obtindrà la seva recompensa final però abans haurà de recórrer un camí tortuós en el que es toparà amb personatges indignes, llops amb aparença humana, traïcions i cops baixos que el posaran al límit de les seves conviccions morals. Així, el bo de Luis Ángel patirà per la crueltat del seu enamorat Juan Carlos, que el trairà anant-se al llit amb el perla de Cristofer -perfecta encarnació d'un maligne de manual- en una apassionada escena en un hotel de París. Aquest moment, el de la traïció definitiva, és un dels moments culminants del programa, un prodigi de muntatge i ritme narratiu que té com a fons musical el “You can't always get what you want” dels Rolling Stones. Moment mític.
http://www.cuatro.com/quien-quiere-casarse-con-mi-hijo/temporada-1/programas/t01xp06/Cristofer-Juan-Carlos-espaldas-LAngel_3_1571872837.html
No obstant, com a totes les històries clàssiques, la Virtut és, finalment, recompensada. Al capítol final els traïdors són desemmascarats i Luis Ángel troba l'amor gràcies a l'aparició deus ex machina de Mohammed, un pretendent que anteriorment havia refusat. Un canvi de timó final que ens remet a l'antic teatre grec perque l'aparició del marroquí vulnera totes les normes del programa -Mohammed ja havia estat eliminat i el destí de Luis Ángel era la soledat-. És un acte gratuït, un final precipitat, un deus ex machina en estat pur, que demostra l'existència d'una mà invisible -antigament els deus, en l'actualitat els guionistes- que mouen els destins dels personatges.
Antihumanisme en èpoques de correcció política
Una de les escenes més recordades és la mena de càsting que Toya, la mare del senyoret madrileny, realitza a les candidates del seu fill a la clínica d'un cirurgià plàstic. Les dones van passant en biquini i Toya i el cirurgià, amb la precisió d'un veterinari que observés la morfologia i les qualitats d'un animal de granja, examinen pitrera, pòmuls, cartutxeres i cel·lulitis, i recomanen de manera rutinària liftings, liposuccions, implants mamaris o constaten la perfecció de la mercaderia que se'ls ofereix.
http://www.cuatro.com/quien-quiere-casarse-con-mi-hijo/Visita-clinica-cirujia-estetica_3_1552074803.htmlComprovació del material.
La situació és tremendament humiliant -i, per tant, 100% televisiva- i un cru exercici d'antihumanisme pur en el que l'ésser humà es redueix a un objecte que s'ofereix, es compra o es refusa. No penso fer cap comentari moral al respecte -d'això que s'encarreguin altres- però el realment xocant és la naturalitat amb la que tots els personatges assumeixen la lògica de la situació. L'apatia amb la que Toya i cirurgià realitzen la inspecció -amb desapassionament científic, sense cap sadisme ni ànim humiliant- i la tranquil·litat amb la que les senyoretes es sotmeten a l'escrutini. Una situació que ens pot fer reflexionar de quina manera certes actituds es mantenen amb plena salut tot i la dictadura de la correcció política a la qual estem sotmesos.
Aquest programa ha coincidit amb una nova polèmica sobre els llibres d'estil de “llenguatge no sexista” que pretén depurar l'idioma de paraules i expressions que suposadament, simbolitzin un domini patriarcal. Llibres d'estil que volen eliminar el masculí genèric i substituir “els nens” per “la infància”, “els aturats” per “les persones sense treball” o “els ciutadans” per “les ciutadanes i els ciutadans” o “la ciutadania”. Un ànim censor que crea una pantalla on aparentment tot és perfecte, igualitari i asèptic, però que està condemnat a fracassar perque la realitat de la societat, tossuda i impermeable, circula en una altra direcció.
Zaida com a símptoma
De tots els personatges que han aparegut al programa, Zaida és una de les més inquietants. Quan en un programa televisiu apareix un ampli casting de gent jove, s'espera d'ells que l'espectador jove s'hi identifiqui. Zaida, la pretendent de Dani, l'informàtic verge, ho ha aconseguit. Evidentment, els joves espanyols no són els putots i els canis de “Mujeres, hombres y viceversa” -el país està malament, però tampoc cal exagerar- ni la gent desnortada i amb evidents problemes de sociabilitat que pul·lula per la casa de Gran Hermano. Zaida seria l'espanyola de vint anys d'avui en dia, amb un físic molt normalet, sense ofici ni benefici, i que va fent per la vida de curru precari a curru precari i, pel camí, intentar anar pillant catxo.
Zaida ha protagonitzat situacions irrepetibles, però en el seu moment culminant ella no hi era present: va ser quan la mare de Dani inspeccionava el seu dormitori. La visió de l'espai més privat de Zaida provocava un profundíssim desassossec. Una habitació petita, un llit exigu, quasi una màrfega, i una paret pintada de rosa i plena de brutícia, llànties i greix. En una estanteria, un Hello Kitti feta amb llantiols i una caixa de preservatius. A les portes d'un armari atrotinat també trobàvem regalims de brutor i enganxines de Hello Kitty. Un espai que semblava més aviat el refugi d'un animal boscà com una mostela o un teixó. Un espai que retratava una vida low cost, en definitiva.
Però per conèixer l'autèntica dimensió de Zaida com a símbol generacional, cal que li fem una ullada al seu twitter. Allà trobem a una dona jove que s'expressa amb un argot incomprensible i que es mou en uns paràmetres situats a anys llums de tots aquells qui tenim més de 35 anys. Aquí us deixo alguns exemples:
si yo ako sgire jejej :-)
lo aria pero a donde.voy
lo aria pero a donde.voy
Mi.mama me.hace la cara que relax :-)
Recien salida de la tienda @HollisterCo con ropita super bonita :-)
aiiu perryyyy!!! Perry perry!! Me encanta :-):-):-)
Viendo doraemon!!!
S'ha de dir que, almenys en aquest darrer twit, coincidim.
La mare de Norman Bates i la redempció impossible de Dani.
Daniel, l'informàtic verge de Talavera de la Reina congrega en ell molts personatges i molts drames eterns. La presència ominosa de la seva mare és una reencarnació contemporània del vell mite de la mare castradora, la mare de Norman Bates, el complexe d'Edip. La seva malaltissa sobreprotecció, els seus prejudicis, la seva forma malalta de veure el món, el meu marcatge exhaustiu sobre cadascun dels actes del seu fill, han convertit al pobre Dani en un ésser impossibilitat de relacionar-se en societat i d'establir cap mena de contacte amb el sexe femení. Durant tot el programa, Dani expressa el malestar, l'ofec i els maldecaps que li provoca l'ominosa presència de la seva mare, una persona que té la facultat de fotre la pota sempre, de provocar situacions incòmodes, de dir la paraula més inadequada al lloc menys indicat i de provocar violentes explosions de vergonya aliena.
Infeliços per sempre
El moment més humiliant i ridícul es produeix a Dublín, quan Dani, les seves dos pretendents -Zaida i Andrea- i la seva mare fan un passeig en tàndem. La mare posa nerviós al fill, aquest perd l'equilibri i la mare insisteix en fer-li unes fregues a la cama. Amb la seva sobreprotecció, Pilar posa en evidència a Dani davant de les dues noies, quedant com un pobre inútil, dominat i sotmès. És una situació tant violenta, tant dolorosa, tant incòmoda, és una humiliació tant cruel que l'espectador no pot evitar de sentir-se atrapat. Novament, la mare castradora. Novament, personatges i arquetips eterns. Novament, històries tant antigues com la humanitat. Per cert, mentre passegen en bicicleta sona una cançó de 'La buena vida'.
http://www.cuatro.com/quien-quiere-casarse-con-mi-hijo/temporada-1/programas/t01xp07/bicivoladores-Dublin_3_1574272619.html
Però les calamitats de Dani no acaben aquí. Mentre que Luis Ángel, David l'stripper, i Rubén, l'odiós model, troben parella, Dani finalitza el reality condemnat a la soledat i sense haver pogut fotre un polvo. En el cas de David i Rubén, dos autèntics tumbadors de senyores i seductors compulsius, ens trobem amb la vella història del cràpula redimit per l'amor. Però Daniel sembla trobar-se fora de tot joc possible. En una societat que es construeix sobre la imatge, el consum i una cultura pop altament sexualitzada, David i Rubén són elements positius tot i la seva incorrecció política. Daniel, en canvi, finalitza el reality de la mà de la omnipotent mare castradora, en una escena que deixa un pòsit d'amargura infinita.
“¿Quién quiere casarse con mi hijo?” és, en definitiva, bellesa. Un deixo amb una escena ja voldria Almodóvar per una de les seves pel·lícules.
