 |
| Allò eren periodistes, i no els d'ara. |
L'ofici del qual estic parlant és el
periodisme. Tampoc parlo del periodisme a tot el món –suposo que
als paisos civilitzats com el Regne Unit, Alemanya o els Estats Units
el periodisme gaudirà de molt bona salut– sinò que em refereixo a
l'espai geogràfic que conec més directament, que és aquesta cosa
que hi ha al sud d'Andorra i que es diu Espanya.
Agafem una definició canònica
contemporània d'allò que és el periodisme, que és la que va fer
l'argentí Horacio Verbitsky:
“Periodismo es difundir aquello
que alguien no quiere que se sepa, el resto es propaganda. Su función
es poner a la vista lo que está oculto, dar testimonio y, por lo
tanto, molestar. Tiene fuentes, pero no amigos”.
Seguint aquesta màxima, el 99'9% de
periodistes que exerceixen aquest ofici a Espanya no fan
periodisme. Potser treballen com a periodistes, però fan una
altra cosa.
La inmediatesa com a únic objectiu,
l'aceptació acrítica, el periodisme de declaracions, l'entrar
continuament en el joc dels polítics i la tolerància continua a les
humiliacions més diverses –com la de les rodes de premsa sense
preguntes– han reduït als periodistes al paper de ser les oficines
de premsa paral·leles dels partits polítics, palmeros del
polític de torn.
Per la part que em toca, he d'admetre
que no he fet res –dins el meu àmbit reduït i privat– per
canviar aquesta situació. Durant anys he anat a rodes de premsa al
Consell Insular i he hagut d'escoltar autèntiques animalades per
part del Conseller o el polític de torn, he hagut de comprar
projectes sense pressupostar, promeses buides, proclames que ofenien
al sentit comú i a la més mínima decència, i imbecil·litats
pròpies dels pallassos analfabets que conformen la nostra casta
política. El que hauria d'haver fet és, senzillament, aixecar-me de
la taula i marxar. O, en el torn de preguntes, dir: “per això ens
han convocat? Per què ens fan perdre el temps d'aquesta manera?”.
 |
| -Senyor Rajoy! Unes parauletes, per favor!!!!! |
Recordo una tarda en la que la senyora
Maria Antònia Munar, aleshores presidenta del Parlament balear, va
venir a Eivissa a presentar un llibre absurd de l'editorial
Mediterrània. Vam abordar-la per fer-li algunes preguntes sobre uns
casos de corrupció que aleshores centraven l'actualitat informativa
i la dona ens va mirar amb una cara de fàstic inmens i, sense ni tan
sols dignar-se a obrir la boca i amb un aire de dama ofesa, va
ignorar-nos absolutament. Si nosaltres haguessim tingut una mica de
dignitat, ens hauríem marxat i l'hauríem deixat plantada, però ens
vam quedar.
S'ha de dir que en altres èpoques era
més fàcil ser valent perque els teus superiors et donaven suport.
Es diu que, abans, els cap de secció i els editors defenien a capa i
espasa al seu equip, el protegien de la pressió dels polítics i es
barallaven amb qui fos per preservar la independència del seu equip.
Això ha passat a la història. Actualment, els qui ocupen els llocs
de responsabilitat als mitjans són els més mediocres, els més
trepes, els més aduladors, els més servils. Són, per utilitzar dos
paraules que m'encanten: síseñores i
vivamidueños. Són els qui no vacil·laran en deixar-te amb
el cul al aire o apartar-te.
 |
| A les redaccions prima el companyerisme. Tots som una pinya. |
I si sap que ningú et protegirà,
aleshores... per a què jugar-se-la? Per a què amargar-se? I al
final t'encongeixes d'espatlles i entres en la dinàmica, en el seu
joc, i adquireixes els pitjors hàbits, i et converteixes en allò
que sempre has menyspreat.
Durant anys, els periodistes ens ho hem
empassat tot. Als darrers temps hem acceptat que no es pagui ni un
sol euro per fer col·laboracions –norma habitual a la Cadena SER,
del “progressista” grup Prisa–. Hem acceptats coses
inacceptables. Hem sigut actors d'una farsa. Hem rebaixat la nostra
dignitat de tal manera que ens han perdut el respecte. Ens ho hem
guanyat a pols.
Aquests darrers dies, hem vist diverses
proves que demostren que ens han perdut el respecte definitivament i
que aquest ofici està finiquitat. Una d'elles és el terrorífic ERE
d'El País. Un ERE que explica moltes coses que estan passant. Un ERE que és un símbol de la crisi, la ruïna i el
desballestament d'Espanya.
L'any 2008, Juan Luis Cebrián és
nomenat president executiu del grup Prisa i realitza una sèrie
d'inversions a Amèrica Llatina. La gestió és absolutament ruïnosa
i, entre 2008 i 2012, el valor del Grup Prisa passa a ser de 10 euros
l'acció a 0'40 euros l'acció. El senyor Cebrián, mentres, s'ha
autoassignat un salari de 13 milions d'euros anuals –repeteixo, 13
milions d'euros anuals–. Després d'arruïnar la seva pròpia
empresa... què ha fet el senyor Cebrián? Dimitir? Demanar
disculpes? No. El que ha fet és realitzar un ERE brutal contra la
plantilla d'El País aprofitant la legislació neolliberal que ha
aprovat el Partit Popular. Atenció: acomiadament o prejubilació
d'una tercera part de la plantilla –138 acomiadats, en total– amb
la mínima indemnització –20 dies per anys treballat, amb un màxim
de dotze mesos– i reducció del salari en un 15%. Així estan les
coses i així està el pais –mai millor dit–. Per rematar-ho, el
senyor Cebrian ha dit que “els periodistes viuen massa bé i estan
molt mal acostumats”.
Si volem conèixer més proeses del
senyor Cebrian, aquí teniu un enllaç a La Página Definitiva:
 |
| Un símbol del progressisme. |
I si voleu saber-ho tot sobre aquest
ERE que marcarà un abans i un desprès del periodisme espanyol, aquí
teniu la web que han fet els propis treballadors d'El País:
I, per acabar, recordem unes paraules
del nostres inspirador, el senyor Verbitsky: “tienes fuentes, no
amigos”. El compadreig entre periodistes i polítics és una
pràctica que provoca molta vergonya aliena i, quan es fa sense
elegància, pot provocar situacions d'un ridícol i una misèria
insuperables. Anava a il·lustrar això amb alguna conversa/arrumaco
entre Pedro J. Ramirez i Esperanza Aguirre, però fa poc vaig veure
un exemple que em va posar la carn de gallina. Jordi Barbeta i Artur
Mas ballant un agarrao molt i molt calent a les pàgines de La
Vanguardia. Aquí teniu l'enllaç, tot i que el seu contingut pot
ferir sensibilitats. No és broma si diem que, a dia d'avui, l'únic
periodisme seriós és el que fa ElMundoToday.
 |
| Es prepara un massatge amb final feliç. |
