Quan acaba el mes d'agost, el millor
que podem dir és que hem sobreviscut a un altre estiu, aquella
lamentable època de l'any que ve marcada per una calor insofrible,
l'acumulació de gent ociosa a la platja i les festes patronals,
moltes de les quals acaben amb algun ferit greu o un mort per cornada
de toro. L'estiu és l'època dels embussos a les carreteres, els
videos rutinaris sobre la importància d'hidratar-se en els dies de
molta calor i el pla fixe del rellotge-termòmetre de Sevilla que
marca els quaranta-i-escaig graus.
No obstant, aquesta placidesa estiuenca
es va trencar el passat 16 d'agost quan, entre tota la morralla
habitual dels informatius, van aparèixer les imatges d'una massacre. L'escena es
produïa a Sud-Àfrica i les víctimes eren els treballadors de
les mines de platí de Marikana. Era una escena quasi tant vella com
la humanitat: policies disparant contra obrers pobres i provocant una
matança. Escenes que eren habituals a Europa durant al segle XIX i
que al nostre pais van arribar a subsistir fins fa no gaires dècades. Una escena mil vegades repetida: els senyors que
monopolitzen el poder envien als seus sicaris armats -a vegades duen
l'uniforme policial, altres vegades ni això- per a demostrar als
treballadors que protestar i rebel·lar-se contra l'status quo pot
resultar molt car.
Si voleu veure com moren trenta-quatre
homes, aquí teniu les imatges.
El que impressiona d'aquest video és
la manera trista, apàtica i sense cap mena de sentit de l'espectacle
amb la que es produeix la mort d'aquesta pobre gent. No hi ha cap
muntatge dramàtic. No hi han zooms vertiginosos. No hi ha cap primer
pla. Cap pla subjectiu. Cap pla
detall d'alguna mirada. Tampoc es veu bé la sang. No es veuen els
esquitxos. Tot està molt mal grabat. Només es veu pols, s'escolten
les detonacions i, allà al fons, s'albiren unes siluetes que van
caient de qualsevol manera, com sacs sense gràcia.
Nosaltres hem vist moltes massacres al
cinema. Massacres molt ben fetes. Massacres amb una posada en
escena prodigiosa. Massacres que eren com ballets. La primera gran
massacre de la història del cinema és el moment final de 'Grup
salvatge' (“Wild bunch”, 1969) de Sam Peckinpah. Ell va ser
l'inventor de la càmara lenta en els tirotejos, les aparatoses
esquitxades de sang, els cossos contorsionant-se en la darrera ranera, el violent zoom als ulls -de qui dispara o de qui és
disparat-. La massacre com a obra d'art.
També tenim la massacre de denúncia. La massacre
que dignifica a les víctimes i lis posa rostre, lis dona rang de
noblesa. Massacres que apel·len al cor de l'espectador. Massacres
que prenen partit. Massacres com les que vèiem a 'Gandhi' de
Richard Attenborough.
I està la massacre poètica. El
tiroteig esteticista: càmera lenta, mirades perdudes, ecos desolats.
La massacre convertida en un tour de force estilístic. El tiroteig
vist com un triple salt mortal manierista. La conjunció de mort i poesia; bellesa i agonia.
Conceptes molt estimats pels japonesos i que troben la seva millor
expressió en algunes escenes de les pel·lícules de Takeshi Kitano,
com a 'Hana-bi'.
Però aquí no trobem res de tot això.
Només veiem un pla seqüència molt mal grabat d'uns senyors que
disparen a un núvol de pols i unes ombres que van caient així, de
mala manera, sense que a ningú l'importi. En definitiva, una puta
merda de massacre.
El pitjor de tot és que t'acabis
convertint en una notícia de Telecinco per aparèixer entre el video
del senyor de Sevilla que diu que fa molta calor, el nou mort del
toro Ratón i la darrera desfilada de Victoria Secrets.
Per cert, si voleu saber exactament
perquè massacren a negres en el paradís de Nelson Mandela, podeu
llegir això d'en John Carlin.
Vagi bé, i que no us massacri ningú.
No hay comentarios:
Publicar un comentario