Rèquiem per un ofici

Allò eren periodistes, i no els d'ara.

L'ofici del qual estic parlant és el periodisme. Tampoc parlo del periodisme a tot el món –suposo que als paisos civilitzats com el Regne Unit, Alemanya o els Estats Units el periodisme gaudirà de molt bona salut– sinò que em refereixo a l'espai geogràfic que conec més directament, que és aquesta cosa que hi ha al sud d'Andorra i que es diu Espanya.

Agafem una definició canònica contemporània d'allò que és el periodisme, que és la que va fer l'argentí Horacio Verbitsky:

“Periodismo es difundir aquello que alguien no quiere que se sepa, el resto es propaganda. Su función es poner a la vista lo que está oculto, dar testimonio y, por lo tanto, molestar. Tiene fuentes, pero no amigos”.

Seguint aquesta màxima, el 99'9% de periodistes que exerceixen aquest ofici a Espanya no fan periodisme. Potser treballen com a periodistes, però fan una altra cosa.

La inmediatesa com a únic objectiu, l'aceptació acrítica, el periodisme de declaracions, l'entrar continuament en el joc dels polítics i la tolerància continua a les humiliacions més diverses –com la de les rodes de premsa sense preguntes– han reduït als periodistes al paper de ser les oficines de premsa paral·leles dels partits polítics, palmeros del polític de torn.

Per la part que em toca, he d'admetre que no he fet res –dins el meu àmbit reduït i privat– per canviar aquesta situació. Durant anys he anat a rodes de premsa al Consell Insular i he hagut d'escoltar autèntiques animalades per part del Conseller o el polític de torn, he hagut de comprar projectes sense pressupostar, promeses buides, proclames que ofenien al sentit comú i a la més mínima decència, i imbecil·litats pròpies dels pallassos analfabets que conformen la nostra casta política. El que hauria d'haver fet és, senzillament, aixecar-me de la taula i marxar. O, en el torn de preguntes, dir: “per això ens han convocat? Per què ens fan perdre el temps d'aquesta manera?”.

-Senyor Rajoy! Unes parauletes, per favor!!!!!

Recordo una tarda en la que la senyora Maria Antònia Munar, aleshores presidenta del Parlament balear, va venir a Eivissa a presentar un llibre absurd de l'editorial Mediterrània. Vam abordar-la per fer-li algunes preguntes sobre uns casos de corrupció que aleshores centraven l'actualitat informativa i la dona ens va mirar amb una cara de fàstic inmens i, sense ni tan sols dignar-se a obrir la boca i amb un aire de dama ofesa, va ignorar-nos absolutament. Si nosaltres haguessim tingut una mica de dignitat, ens hauríem marxat i l'hauríem deixat plantada, però ens vam quedar.

S'ha de dir que en altres èpoques era més fàcil ser valent perque els teus superiors et donaven suport. Es diu que, abans, els cap de secció i els editors defenien a capa i espasa al seu equip, el protegien de la pressió dels polítics i es barallaven amb qui fos per preservar la independència del seu equip. Això ha passat a la història. Actualment, els qui ocupen els llocs de responsabilitat als mitjans són els més mediocres, els més trepes, els més aduladors, els més servils. Són, per utilitzar dos paraules que m'encanten: síseñores i vivamidueños. Són els qui no vacil·laran en deixar-te amb el cul al aire o apartar-te.

A les redaccions prima el companyerisme. Tots som una pinya.

I si sap que ningú et protegirà, aleshores... per a què jugar-se-la? Per a què amargar-se? I al final t'encongeixes d'espatlles i entres en la dinàmica, en el seu joc, i adquireixes els pitjors hàbits, i et converteixes en allò que sempre has menyspreat.

Durant anys, els periodistes ens ho hem empassat tot. Als darrers temps hem acceptat que no es pagui ni un sol euro per fer col·laboracions –norma habitual a la Cadena SER, del “progressista” grup Prisa–. Hem acceptats coses inacceptables. Hem sigut actors d'una farsa. Hem rebaixat la nostra dignitat de tal manera que ens han perdut el respecte. Ens ho hem guanyat a pols.

Aquests darrers dies, hem vist diverses proves que demostren que ens han perdut el respecte definitivament i que aquest ofici està finiquitat. Una d'elles és el terrorífic ERE d'El País. Un ERE que explica moltes coses que estan passant. Un ERE que és un símbol de la crisi, la ruïna i el desballestament d'Espanya.

L'any 2008, Juan Luis Cebrián és nomenat president executiu del grup Prisa i realitza una sèrie d'inversions a Amèrica Llatina. La gestió és absolutament ruïnosa i, entre 2008 i 2012, el valor del Grup Prisa passa a ser de 10 euros l'acció a 0'40 euros l'acció. El senyor Cebrián, mentres, s'ha autoassignat un salari de 13 milions d'euros anuals –repeteixo, 13 milions d'euros anuals–. Després d'arruïnar la seva pròpia empresa... què ha fet el senyor Cebrián? Dimitir? Demanar disculpes? No. El que ha fet és realitzar un ERE brutal contra la plantilla d'El País aprofitant la legislació neolliberal que ha aprovat el Partit Popular. Atenció: acomiadament o prejubilació d'una tercera part de la plantilla –138 acomiadats, en total– amb la mínima indemnització –20 dies per anys treballat, amb un màxim de dotze mesos– i reducció del salari en un 15%. Així estan les coses i així està el pais –mai millor dit–. Per rematar-ho, el senyor Cebrian ha dit que “els periodistes viuen massa bé i estan molt mal acostumats”.

Si volem conèixer més proeses del senyor Cebrian, aquí teniu un enllaç a La Página Definitiva:

La Página Definitiva. ERE en El País: ¡Cebrián súbete el sueldo!

Un símbol del progressisme.

I si voleu saber-ho tot sobre aquest ERE que marcarà un abans i un desprès del periodisme espanyol, aquí teniu la web que han fet els propis treballadors d'El País:

Contra el ERE de El País. No al desmantelamiento del primer diario de España.

I, per acabar, recordem unes paraules del nostres inspirador, el senyor Verbitsky: “tienes fuentes, no amigos”. El compadreig entre periodistes i polítics és una pràctica que provoca molta vergonya aliena i, quan es fa sense elegància, pot provocar situacions d'un ridícol i una misèria insuperables. Anava a il·lustrar això amb alguna conversa/arrumaco entre Pedro J. Ramirez i Esperanza Aguirre, però fa poc vaig veure un exemple que em va posar la carn de gallina. Jordi Barbeta i Artur Mas ballant un agarrao molt i molt calent a les pàgines de La Vanguardia. Aquí teniu l'enllaç, tot i que el seu contingut pot ferir sensibilitats. No és broma si diem que, a dia d'avui, l'únic periodisme seriós és el que fa ElMundoToday.

La Vanguardia. Mas: "El mundo económico deberá adaptarse al cambio del país".

Es prepara un massatge amb final feliç.

Estampes de la Catalunya independent

                                                                            Marea incontenible.
Sembla que la independència de Catalunya és nomès qüestiò de temps. Existeix una majoria social que aposta per la secessió i, a més, es preveu que aquesta majoria no deixi de crèixer perque les generacions que s'estan escolaritzant amb l'actual sistema educatiu tenen un sentiment clar en aquesta direcció. Acceptant la independència com un fet inevitable, és l'hora imaginar aquest nou horitzó i dels canvis perceptibles que es produïran a la vida dels catalans.

1. El tema que més preocupa i que és l'únic obstacle que separa a Catalunya de la independència: què serà de la Lliga de futbol? Serà la fi del Barça-Madrid? Un futur amb una lliga catalana amb duels com Barça-Espanyol (els pericos s'hauran de canviar el nom) o Barça-Girona provoca autèntiques esgarrifances. Tot i que Sandro Rosell -amb aquell veu engolada- posi l'exemple del Mónaco, que juga a la lliga francesa, qualsevol persona alfabetitzada i amb un mínim de sentit comú sabrà que l'exemple no és equiparable, perque Mónaco no s'ha secessionat de França sinò que sempre ha estat un territori independent. L'exemple més idoni és: podria jugar el Partizan de Belgrad la lliga croata? I la resposta és NO. Decididament NO.

                                                              Adèu per sempre? 

2. Escenes durant el conflicte. Abans de l'arribada dels cascs blaus, Barcelona serà bombardejada. Les escenes de la ciutat en flames ocuparan els informatius de totes les televisions europees. Molts televidents -a Hull, a Charleroi, a Rennes, a Dusseldorf, a Aberdeen- pensaran: “Mira, aquí és on vaig anar d'Erasmus. Aquí és on em vaig posar de farlopa fins a les celles. Aquí va ser on una puta em va mamar la polla en un portal. Quina pena!”, i després canviaran de canal per veure The Voice, British Got Talent o el Gran Hermano dels seus respectius païssos.

                                                          Ahir Sarajevo, demà Barcelona. 

3. Als catalans que vivim a l'Estat Espanyol se'ns obligarà a jurar lleialtat a la Constitució i, en cas contrari, se'ns internarà en camps de concentració, pas previ per a la deportació. Se'ns confiscaran els nostres béns i serem considerats traidors i ciutadans sota sospita. No es permetrà la doble nacionalitat. S'establirà una Generalitat catalana no-secessionista i lleial a Madrid que tindrà a Albert Boadella com a Ministre de Cultura i a Arcadi Espada com a portaveu. Jo decidiré tornar a Catalunya però, allà, els qui vivíem a l'Estat Espanyol serem considerats ciutadans desafectes i sospitosos. Em convertiré en aquella figura tant romàntica de l'apàtrida, de l'etern fugitiu, de l'home errant que vagareja per Europa.

                                                   Futur ministre de la Generalitat constitucionalista. 

4. Adèu al vi de Rioja i al pernil de jabugo. A Vic s'intentarà desenvolupar un equivalent digne de pernil català. Es produirà una revifada de la maduixa del Maresme per cobrir el buit que deixi la maduixa de Lepe. Les tapes estaran una temporada sota sospita, però finalment es produirà un procés de catalanització: la bomba picant es convertirà en la nova estrella, en la tapa típicament catalana.

                                                                 Tapes quintacolumnistes? 

5. El terrible trauma de tots aquells que tinguin a casa discs de Bisbal, Bustamante, Camela, Alejandro Sanz o Cali y Dandi. El trauma que patirà gent com Estopa o Antonio Orozco, esqueixats entre dos lleialtats. La disjuntiva d'aquells que guardin a casa discos dels grups de la movida madrilenya. La música en castellà que soni als 40 Principals serà, principalment, reggetón, un gènere que encanta als joves independentistes. Barcelona serà el gran epicentre europeu del reggetón y Tego Calderón, Calle 13, Daddy Yankee, Pitbull i Don Omar celebraran un macroconcert al Parc del Forum. Tota els panchitos i guachimolis s'incorporaran amb entusiasme a la nova Catalunya independent. D'aquí vint anys, quan les aigües entre Catalunya i Espanya es calmin i es restableixin les relacions diplomàtiques, es produïrà un gran concert de David Bisbal al Palau Sant Jordi. Serà el concert de la reconciliació, del retrobament, de la concòrdia, de la convivència amistosa.

                                                       Don Omar, la gran estrella de la Catalunya independent. 

 6.Molts catalans, amb la parabòlica, continuaran consumint telebasura espanyola de manera clandestina. Famílies que abaixen el volum i s'empassen el Sálvame i Gran Hermano. Conscient d'això, la Generalitat impulsarà la creació d'una sólida i potent cultura basura autòctona. Periodistes del cor homosexuals, gent estripada, transexuals, dones d'aspecte grotesc, paràsits socials i éssers menyspreables ompliran Canal 8, que es convertirà en l'equivalent català de Telecinco. La gran operació cultural de la Generalitat serà intentar recuperar a Jorge Javier Vázquez per a la nova Catalunya independent. En aquesta política de construir una vigorosa cultura basura autòctona, es donarà molta importància a gèneres com la techno-cumbia, l'eurodance o l'electrollatí. Les xonis i els canis faran del català la seva llengua vehicular.

                                                          El somni humit de la Conselleria de Cultura. 

7. Existirà una amplia capa de població catalana desafecta o que mostrarà poc entusiasme pel nou estat independent. No obstant, es tractarà de gent despolititzada, inculta, amb poca autoestima i que ha patit un llarg procés de degradació social i moral. L'autor d'aquesta ímproba feina ha estat el PSC que, a finals dels anys 70, va agafar a la classe obrera més combativa, heroica i amb més consciència de classe de tot Europa i la va convertir en un autèntic ramat indolent. El PSC sempre ha menyspreat profundament als seus propis votants i ha fet tot el posible per humiliar-los i reduir-los a indigents mentals. El famós cinturó vermell del Baix Llobregat i el Barcelonès Nord es convertirà en una immensa banlieuve despolititzada, desmoralitzada, desorientada i sense futur. Patiran intensament el desballestament de l'Estat del benestar i les polítiques neolliberals del nou govern independent. Seran gent sense futur, ghettos de pobresa i es convertiran en l'equivalent del que ara són els barris d'africans a França. De tant en tant, centenars de cotxes cremaran a Cornellà o a Badalona. De tant en tant, la policia dispararà mortalment contra un xaval a Sant Adrià i es viuran jornades de disturbis. Aquesta gent votarà a l'Anglada, que treurà set o vuit diputats al Parlament, però que mai serà una alternativa real a l'status quo.

                                                             Un dia qualsevol al Barcelonès Nord. 

8. Els fills viuran pitjor que els seus pares -encara que això serà un fenòmen comú a tot Europa- i, per si algú ho dubtava, totes les autopistes continuaran sent de peatge.

                                                             La meva Pàtria, el meu peatge.

Massacres filmades de qualsevol manera

Quan acaba el mes d'agost, el millor que podem dir és que hem sobreviscut a un altre estiu, aquella lamentable època de l'any que ve marcada per una calor insofrible, l'acumulació de gent ociosa a la platja i les festes patronals, moltes de les quals acaben amb algun ferit greu o un mort per cornada de toro. L'estiu és l'època dels embussos a les carreteres, els videos rutinaris sobre la importància d'hidratar-se en els dies de molta calor i el pla fixe del rellotge-termòmetre de Sevilla que marca els quaranta-i-escaig graus.

No obstant, aquesta placidesa estiuenca es va trencar el passat 16 d'agost quan, entre tota la morralla habitual dels informatius, van aparèixer les imatges d'una massacre. L'escena es produïa a Sud-Àfrica i les víctimes eren els treballadors de les mines de platí de Marikana. Era una escena quasi tant vella com la humanitat: policies disparant contra obrers pobres i provocant una matança. Escenes que eren habituals a Europa durant al segle XIX i que al nostre pais van arribar a subsistir fins fa no gaires dècades. Una escena mil vegades repetida: els senyors que monopolitzen el poder envien als seus sicaris armats -a vegades duen l'uniforme policial, altres vegades ni això- per a demostrar als treballadors que protestar i rebel·lar-se contra l'status quo pot resultar molt car.

Si voleu veure com moren trenta-quatre homes, aquí teniu les imatges.

El que impressiona d'aquest video és la manera trista, apàtica i sense cap mena de sentit de l'espectacle amb la que es produeix la mort d'aquesta pobre gent. No hi ha cap muntatge dramàtic. No hi han zooms vertiginosos. No hi ha cap primer pla. Cap pla subjectiu. Cap pla detall d'alguna mirada. Tampoc es veu bé la sang. No es veuen els esquitxos. Tot està molt mal grabat. Només es veu pols, s'escolten les detonacions i, allà al fons, s'albiren unes siluetes que van caient de qualsevol manera, com sacs sense gràcia.

Nosaltres hem vist moltes massacres al cinema. Massacres molt ben fetes. Massacres amb una posada en escena prodigiosa. Massacres que eren com ballets. La primera gran massacre de la història del cinema és el moment final de 'Grup salvatge' (“Wild bunch”, 1969) de Sam Peckinpah. Ell va ser l'inventor de la càmara lenta en els tirotejos, les aparatoses esquitxades de sang, els cossos contorsionant-se en la darrera ranera, el violent zoom als ulls -de qui dispara o de qui és disparat-. La massacre com a obra d'art.

També tenim la massacre de denúncia. La massacre que dignifica a les víctimes i lis posa rostre, lis dona rang de noblesa. Massacres que apel·len al cor de l'espectador. Massacres que prenen partit. Massacres com les que vèiem a 'Gandhi' de Richard Attenborough.

I està la massacre poètica. El tiroteig esteticista: càmera lenta, mirades perdudes, ecos desolats. La massacre convertida en un tour de force estilístic. El tiroteig vist com un triple salt mortal manierista. La conjunció de mort i poesia; bellesa i agonia. Conceptes molt estimats pels japonesos i que troben la seva millor expressió en algunes escenes de les pel·lícules de Takeshi Kitano, com a 'Hana-bi'.

 

Però aquí no trobem res de tot això. Només veiem un pla seqüència molt mal grabat d'uns senyors que disparen a un núvol de pols i unes ombres que van caient així, de mala manera, sense que a ningú l'importi. En definitiva, una puta merda de massacre.

El pitjor de tot és que t'acabis convertint en una notícia de Telecinco per aparèixer entre el video del senyor de Sevilla que diu que fa molta calor, el nou mort del toro Ratón i la darrera desfilada de Victoria Secrets.

http://www.telecinco.es/informativos/internacional/Sudafrica-Johannesburgo-masacre-muertos-policia-mineros-huelga_3_1670263068.html

Per cert, si voleu saber exactament perquè massacren a negres en el paradís de Nelson Mandela, podeu llegir això d'en John Carlin.

http://elpais.com/elpais/2012/08/23/opinion/1345736529_932157.html

Vagi bé, i que no us massacri ningú.

 

 

ALGÚ PARLA DE MI a la revista del TR3SC

Sou socis del Club de Cultura TR3SC? Doncs esteu de sort perquè podreu comprar la novel·la ALGÚ PARLA DE MI amb un 5% de descompte a través del web del TR3SC, el web d'ABACUS i a les botigues Abacus.

Us deixo la ressenya que ha aparegut aquest mes a la revista dels socis:

Marcelo Bielsa i l'inútil afany de cercar un ordre al món.

Es poden comptar els grans de sorra d'una platja? Es pot preveure, quan es llença una moneda, si sortirà cara o creu? Es pot intentar establir una fórmula matemàtica que determini els moviments que provoca una bufada de vent sobre un camp de blat? Es pot convertir el paisatge de la natura en primavera en una fórmula matemàtica? No. La realitat és inabarcable, inabastable. Els antics savis jueus, a través de la càbala, volien sintetitzar la construcció de l'Univers a partir d'un número secret: els secrets del número pi, la proporció auria, els trucs amb els quals el Gran Enginyer va construir el món tangible.

Tots aquests intents han fracassat perque la vida, tossuda, conté elements incontrolables: l'atzar, la casualitat, la sort, la desgràcia. Cops imprevistos, que ens deixen fora de joc, que ens desconcerten. L'ésser humà, amb la seva intel·ligència, ha intentat minimitzar, en la mesura del que és possible, els elements de l'atzar. No obstant, és una batalla perduda.

El futbol, que és la Vida sobre un camp de gespa, també té elements incontrolables. Gran part de la bellesa del futbol consisteix en això. El futbol pot ser generós i acostuma a somriure als audaços, però també pot ser cruel i injust. No sempre guanya el millor ni qui més ho mereix. Tot i que en aquest joc hagi un important component de tècnica, tàctica i habilitat, també existeix un component de sort que fa saltar tots els pronòstics. Estem en mans de la Fortuna, que a vegades et somriu i a vegades et dona l'esquena, que t'aixeca al Cel o et pot enfonsar a la misèria.

La feina de l'entrenador de futbol és intentar minimitzar aquest component atzarós i fer tot el possible per a que la dinàmica natural del joc finalitzi en un triomf de l'equip propi. Hi ha mil teories al respecte, però si algú s'ha destacat per una sistematització obsessiva, per un intent desesperat de controlar allò que és incontrolable, és Marcelo Bielsa. El tècnic argentí és com Sísif, obcecat amb una missió impossible, condemnat a repetir una vegada rere altre el seu intent, sabent d'avantmà que la Vida, el Futbol, són inabastables. Una feina monstruosa que sembli que hagi afectat definitivament el seu caràcter, convertint-lo  en un home que és també una illa. Amb raó Bielsa és conegut com El Loco.

Hi ha quelcom de tràgic en l'afany impossible de Bielsa. Per a ell, aquest combat en pos de la lògica és una tortura, un suplici, un patiment. Només cal veure el seu comportament durant els partits. Crida, es desespera, rebufa, sua, es passa la mà pels cabells, camina com un sonàmbul, capcot, amb la ment emboirada per cabòries. Una imatge recurrent que s'ha convertit en un element comú en els vídeos televisius de 'El dia después'. Us deixo aquí dos exemples canònics. En el primer vídeo veiem el que seria el comportament “normal” de Bielsa a la banqueta, un partit qualsevol.

http://www.youtube.com/watch?v=rf4VgJJo7pY&feature=related

Els seus moviments repetitius i maníacs han provocat moments enormes, com la famosa seqüència de les “tretze passes” del partit contra el Villarreal i que va ser analitzat a GolTV.

http://www.youtube.com/watch?v=8DGSCgjblaE

Bielsa es deixa l'ànima a cada partit. Sap que un equip de futbol concentra l'alegria, la pena i la passió de milers de persones. Per respecte als afeccionats, Bielsa no es permet una derrota i, quan aquesta apareix, el sentiment de culpa -com si fos una heroi tràgic- l'aclapara. Ell és l'autor d'una frase terrible, demolidora, d'aquelles que t'encongeixen el cor:

“¿Usted sabe que yo me 'muero' después de cada derrota? La semana siguiente es un infierno. No puedo jugar con mi hija, no puedo ir a comer con mis amigos. Es como si no mereciera esas alegrías cotidianas. Me siento inhabilitado para la felicidad por siete días”.

Una anècdota definitiva és la que recull el periodista Diego Torres al seu article 'Bielsa. El míster maldito' publicat a el diari El País:

“Tenía 41 años en el verano de 1996 cuando se encontró viajando por Inglaterra para seguir a la Eurocopa. Uno de sus compañeros de jornada fue Jorge Valdano, viejo amigo que por entonces ejercía de entrenador, igual que él. Cierto día, Bielsa buscó la complicidad de su paisano planteándole una cuestión que le quemaba las entrañas.

-Después de perder un partido, ¿nunca has pensado en matarte?”.

I això és el que ens lliga amb aquella gran idea que afirma que el Futbol és l'Aprenentatge de la Decepció. Perque la vida sempre acaba amb una derrota definitiva. Perque el futbol serveix per familiaritzar-nos amb la pèrdua. Una idea que El Loco va plasmar en aquestes paraules:

“Nosotros deberíamos aclararle a la mayoría que el éxito es una excepción. Los seres humanos de vez en cuando triunfan. Pero habitualmente desarrollan, combaten, se esfuerzan, y ganan de vez en cuando. Muy de vez en cuando”.

Bielsa sap de què parla quan parla de derrotes perque el seu palmarès és exigu, es redueix a dos campionats argentins -amb Newell's i Vélez Sarsfield- i l'or olímpic amb la selecció argentina a les Olimpíades d'Atenes 2004, però allà on ha estat ha deixat una petjada inesborrable entre jugadors i afició. Aquesta nit jugarà la final de la Copa del Rei contra el Barça i, aviat o sabrem, guanyarà o perdrà. Després del partit, com sempre, Bielsa es sentirà l'home més sol del món. Com quan finalitza un entrenament i els jugadors tornen els vestidors i ell gira el seu camí i desfà les seves passes, capcot, encapsulat en el seu món, un univers que té les dimensions exactes del seu cap.

Si voleu saber més coses de Bielsa, us podeu acostar a un blog dedicat exclusivament a ell: http://frasesbielsistas.blogspot.com.es/ . També podeu consultar bibliografia que existeix al seu voltant, inusualment nombrosa per a un entrenador de futbol: “La Vida por el fútbol. Marcelo Bielsa el último romántico” de Román Iucht, “Marcelo Bielsa. El secreto de un loco” d'Álex Marvel, “Lo suficientemente loco” d'Ariel Senosian, o “Las razones del Loco. Claves para entender a Marcelo Bielsa” de Federico Lareo.

Però el que és realment imprescindible és l'Informe Robinson dedicat al Loco. Un nou prodigi del periodisme esportiu i una nova prova de que el futbol és una excusa per parlar dels misteris irresolubles del món, la vida i les persones.

Salut i que guanyi el millor.

http://www.youtube.com/watch?v=CvTl1b6Ydck

Morir de coses rares i altres massacres obreres

Els pobres són més lletjos. Qui ho dubta? Però no només això. De petit ja n'era molt conscient. Al meu barri havia molta gent lletja. En aquella època no havia correcció política i a les persones amb discapacitats, amb problemes intel·lectuals o de mobilitat els anomenàvem subnormals, retrassats, coixos i altres paraules que ara ens semblen molt agressives però que aleshores eren d'ús corrent. I recordo que, d'aquesta gent, al meu barri n'havia molta.

A tots els nens els impressiona vivament conèixer a persones amb alguna discapacitat greu o amb malalties rares. Recordo que de molts d'ells el que em sorprenia eren les seves ulleres -gruixudes, amb lents de pam- i les seves dents. També m'impressionava l'aspecte compungit dels pares, aclaparats per una maledicció que no entenien. Però el que era desolador eren les seves robes -velles, gastades, barates- i les seves cases, plenes de mobles foscos i vells, paper de paret sinistre, andròmines i fotografies atapeint els prestatges. A més de fills nascuts amb discapacitats, moltes d'aquelles famílies també acumulaven casos de càncers prematurs i altres calamitats. Semblaven senyalats per la fatalitat.

Tota aquella gent era molt humil, quasi sempre de classe treballadora, i ja de petit vaig relacionar els conceptes pobresa amb desgràcia i malaltia. Si Déu existia, estava clar que odiava aquesta gent. No és fins el pas del temps que m'he adonat que el que veia era els danys col·laterals de la industrialització accelerada del Pla de Desenvolupament franquista, i que els anys setanta van ser l'època daurada de la Catàstrofe Sanitària Provocada per Intoxicació Industrial (CSPII).

Quan es parla de massacres provocades per una industrialització assilvestrada i sense els mínims controls de seguretat sempre es posa l'exemple de Bhopal, a l'Índia (any 1984, 12.000 morts provocats per una fuita d'isocianat de metil d'una fàbrica de l'Union Carbide), però usualment s'oblida que el país canònic en aquest exemple és el Japó. L'accelaradíssima reconstrucció del país i el miracle econòmic durant els anys 50 i 60 es van consolidar sobre la muntanya de cadàvers que van deixar les intoxicacions de pobles sencers. La més espectacular va ser el síndrome de Minamata provocada per la fàbrica química Chisso, que durant dècades va abocar metilmercuri a les aigües de la badia de Minamata, una petita ciutat de l'illa de Kyushu. Un enverinament massiu que va tenir una gran repercussió gràcies al reportatge que va realitzar el fotògraf nord-americà Eugene Smith, que va retratar de manera corprenedora el dolor dels afectats.

http://www.youtube.com/watch?v=-kk_2FkPRbE

                                            Testimonis de Minamata

Durant dècades, Chisso -amb el silenci i la complicitat del Govern japonès- va continuar abocant metilmercuri fins que l'any 1968, finalment, i pressionat per les protestes i l'opinió pública, les autoritats van admetre la relació directa entre la malaltia i la contaminació per mercuri. Però no va ser fins 1996 que els familiars dels 3.000 afectats van poder cobrar les indemnitzacions. La justícia no acostuma a tenir pressa quan es tracta de la salut de gent treballadora. La complicitat entre autoritats polítiques i empreses contaminants també és una constant.

I a l'Estat Espanyol? En aquest país, quan s'han produït casos d'aquesta mena, senzillament s'ha mirat cap a una altra banda, s'ha silenciat o ha quedat colcat en l'oceà d'indiferència que provoca tot allò que afecti a la salut pública -en aquest país res del que sigui important és prioritari-. Que jo sàpiga, l'únic cas on hi han sentènces en favor de les víctimes és la relativa als obrers de l'empresa Uralita que van morir amb els pulmons desfets després d'haver respirat amiant, una substància que està demostrat científicament que és cancerígena. Potser els jutges no ho tinguin tant clar, perque ha costat dècades que un tribunal hagi acceptat el que fa temps que els metges tenien claríssim: que si els obrers d'Uralita teníen una altíssima incidència de càncer no era per casualitat. A la fi, l'any 2010 es va produir la primera sentència en el que s'indemnitzava amb quatre milions d'euros als familiars dels obrers morts a la fàbrica Uralita de Cerdanyola del Vallès. En febrer del 2012 també s'indemnitzava per les morts dels treballadors d'Uralita a Getafe.

Continuen passant aquestes coses? Fa uns anys, el Centre Nacional d'Epideomologia va publicar el “mapa del càncer” d'Espanya i les seves conclusions eren reveladores. Si a l'Estat existeix una Capital del Càncer aquesta és Huelva, una ciutat que encapçala els rànquings de malalties oncològiques i de naixements de criatures amb malformacions. Tots els dits apunten al Polo Químico, un polígon industrial on estan instal·lades setze empreses químiques -Air Liquide, Algry, Aragonesas, Atlantic Copper, Cepsa, Enagás, Endesa, Ence, Cepsa Química, Fertiberia, FMC Foret, Repsol, Unión Fenosa, Huntsman Tioxide- on s'acumulen materials com urani 235 i 238, radó 222, poloni 210, radi 226 i plom 210, a d'unes basses de dipòsits de fosfats que es troben a un kilòmetre escàs del centre urbà de Huelva.

Col·lectius locals també denuncien que les autoritats sanitàries i polítiques volen disfressar el Síndrome de Sensibilitat Química amb altres malalties com al·lèrgies o fibromiàlgia. No obstant, és un secret a veus que Huelva té uns índex absolutament anòmals de càncer. Si voleu més informació, us deixo un article publica a El País sobre el “secret a veus” del “síndrome de Huelva” i un reportatge que es va emetre a Televisió Espanyola.

http://elpais.com/diario/2007/08/31/sociedad/1188511205_850215.html

http://www.youtube.com/watch?v=RlXcJlirYr0&feature=related

                                               Reportatge "El síndrome de Huelva"

Com diu un dels pescadors que apareix en aquest reportatge: “Estamos representados por basura, però nosotros somos más basuras porque lo consentimos”.

Per al Poder, la nostra vida no val una puta merda. Ni més ni menys.

Escoltar als qui tornen d'un llarg viatge. Petit homenatge a Josele Santiago.

Antigament, als qui tornaven d'un llarg viatge se'ls escoltava amb respecte. Així, Ulisses al tornar d'Ítaca o Marco Polo al arribar dels seus viatges a l'Orient, van ser vistos pels seus paisans com a persones sàvies que havien vist el que ningú havia vist abans, eren supervivents, homes colrats per experiències inèdites, éssers que tenien un coneixement especial i que anaven un pas per endavant.

Avui en dia, ja no és possible fer viatges d'aquesta mena. Viatjar no implicar jugar-se la vida o arribar a conèixer els misteris del món sinó, com a molt, tornar amb moltes fotografies divertides per penjar al facebook o una llarga llista d'anècdotes per explicar a la sobretaula. La noció de viatge que es tenia antigament ja no existeix. Ja no existeixen terrenys desconeguts ni zones d'ombra, ni regions de les quals ningú torni, ni exploradors que s'endinsin al cor de les tenebres. Els únics que a dia d'avui encara fan això, els únics que podem dir que emprenen viatges dels quals no saben ni en tornaran, sols els qui inicien el llarg, dur i atormentat viatge de l'heroïna.

En un món on la noció de perill ja quasi no existeix, on es practiquen els esports de risc per matar l'avorriment i on l'ús de les drogues recreatives s'ha vulgaritzat, els heroïnòmans són els últims autèntics viatgers. Iniciar el viatge de l'heroïna implica cremar les naus, trencar els ponts amb el passat, començar un camí llarg que ningú sap si tindrà final, renunciar a la vida tal i com l'hem conegut fins ara sabent que, probablement, la mort serà l'única recompensa. Començar amb l'heroïna és repetir l'experiència d'aquells mariners que, un matí, van pujar-se al buc de Magallanes per donar la volta al món i que, tres anys més tard, van arribar a casa destruïts, irreconeixibles i sense dents per culpa de l'escorbut, però sabent que els seus ulls havien vist allò que ningú havia vist. L'heroïna és fer taula rasa. Ningú ho ha explicat millor que el director de cinema i heroïnòman Ivan Zulueta a l'imprescindible documental Iván Z. Aquí, a més de parlar de la seva pel·lícula Arrebato, a partir del minut 10 Zulueta ens explica la decisió conscient de començar amb l'heroïna, la droga més exigent: “Era una cosa para más tarde, era l'última frontera (...) y lo sabíamos. Era incompatible con follar. Era incompatible con ir al cine. Era incompatible con viajar. Era incompatible con moverse... Era l'última etapa”.

Molts es queden el camí. Molts tornen però els seus paisans no els reconeixen i es veuen obligats a tornar a fer el viatge. Altres aconsegueixen tornar i, una vegada aquí, començar una nova vida. Per sempre més seran els homes que van tornar del llarg viatge de l'heroïna, de la mateixa manera que Ulises sempre va ser, pels seus compatriotes, l'home que va tornar de la guerra de Troia.

Les persones que han tornat d'aquest viatge tenen coses interessants i profundes que dir. Saben molt de la pèrdua perque han perdut a molts amics pel camí, però també tenen l'alegria de saber-se uns supervivents, d'haver tornat amb vida, de poder-ho explicar. Hi ha qui s'explicarà millor i qui amb prou feines podrà barbotejar unes reflexions, però tots ells tenen una història interessant que explicar. I, si es dona la circumstància que aquesta persona té una especial sensibilitat artística, escoltar-lo pot resultar un autèntic plaer.

Escric això mentre escolto a Josele Santiago, una d'aquestes persones que ha tornat amb vida del tortuós viatge de l'heroïna. Des de que l'any 2004 va iniciar la seva carrera en solitari després de la seva etapa a Los Enemigos, Josele ens ha deixat quatre grans discos i, especialment, dos treballs extraordinaris: Las golondrinas, etcétera (2004) i Loco encontrao (2008). Los Enemigos eren un gran grup i tenien actitud, que és el més important per a una banda, però les cançons de Santiago en solitari tenen un plus difícil d'explicar. Són cançons que tenen la passió i la intensitat de qui ha mirat als ulls a la mort, de qui ha vist morir als amics, és el mariner que ha sobreviscut mil naufragis i que, ja vell, explica les seves històries a qui les vulgui escoltar. Cançons precioses com 'Vuelo de volar', on el madrileny s'imagina volant en avioneta i anant al cel a visitar als amics que es van quedar en el camí.

Aquesta història té un final feliç i és que Josele Santiago continua viu, continua fent cançons i, pel que sembla, les coses li funcionen. En una entrevista al suplement cultural de La Vanguardia parlava de la seva nova vida a... ¡¡¡¡Castelldefels!!!! Santiago viu prop de la platja amb la seva dona, de qui està molt enamorat, ha deixat l'alcohol i el tabac, i li agrada passejar amb els seus gossos, i gaudeix de la platja a l'hivern, i és un home relativament feliç, tot el feliç que pot ser un home que ha tornat d'un viatge d'aquestes característiques. L'àngel de l'amor l'ha tocat per redimir-lo i se'n va al cinema del centre comercial i demana un gelat, i somriu quan li toca el vent del mar a la cara i somriu tots i cadascun dels dies en els que veu sortir el sol. El disc Loco encontrao està ple de cançons d'amor com la que aquí us deixo, 'Fresa i limón'. També us deixo una altra cançó extraordinària, 'Mi prima i sus pinceles', del disc Las golondrinas, etcétera. Dos cançons que demostren que cal escoltar sempre a tots aquells qui han tornat d'un llarg viatge. Un viatge que pot acabar, fins i tot, en un lloc tant improbable com Castelldefels, un poble on mai hauria imaginat trobar-me a algú com el senyor Santiago.

"¿Quien quiere casarse con mi hijo?". Humiliació i bellesa.

                                           Dramatis personae

“¿Quién quiere casarse con mi hijo?” ens ha donat molt, moltíssim. Després d'un visionat tant intens, de tantes emocions, la sensació que li queda a l'espectador és de fatiga i, alhora, d'un buit total. Hem viscut amb tant vertigen l'evolució personal dels personatges que pensar que ja no tornarem a saber res de Luis Ángel o Dani ens omple de desconsol. És un reality que ens ha deixat frases per quedaran marcades a foc (“yo soy de Esparta y quiero que mi compañera sea espartana. No puede ser que yo esté con una tía de Atenas”, “los góticos, que son el 40% de la población, no pueden adaptarse a la sociedad y han de vivir apartados en su mundo”, “tengo una amiga que es negra-negra y lo lleva muy bien”) , que ha produït moments hilarants, que ha tingut un sentit del ritme i del muntatge prodigiós i un guió amb un humor sarcàstic i ple de mala llet. En definitiva, un programa massa dens com per a voler-lo resumir aquí. No obstant, he decidit fer un recopilatori de moments estel·lars i de mites recurrents tant antics com és l'ofici d'explicar històries i que tenen avui una nova encarnació.

                                          Moment de bellesa tróspida amb David l'stripper.

La virtut recompensada

La historia de Luis Ángel, el gai de Bilbao, és tant antiga com la literatura. Ell exemplifica les penalitats de la virtut, una mite que arribaria a la seva cristal·lització perfecte amb “Pamela o les recompenses de la virtut” (1740) de Samuel Richardson. El personatges virtuós obtindrà la seva recompensa final però abans haurà de recórrer un camí tortuós en el que es toparà amb personatges indignes, llops amb aparença humana, traïcions i cops baixos que el posaran al límit de les seves conviccions morals. Així, el bo de Luis Ángel patirà per la crueltat del seu enamorat Juan Carlos, que el trairà anant-se al llit amb el perla de Cristofer -perfecta encarnació d'un maligne de manual- en una apassionada escena en un hotel de París. Aquest moment, el de la traïció definitiva, és un dels moments culminants del programa, un prodigi de muntatge i ritme narratiu que té com a fons musical el “You can't always get what you want” dels Rolling Stones. Moment mític.

http://www.cuatro.com/quien-quiere-casarse-con-mi-hijo/temporada-1/programas/t01xp06/Cristofer-Juan-Carlos-espaldas-LAngel_3_1571872837.html

No obstant, com a totes les històries clàssiques, la Virtut és, finalment, recompensada. Al capítol final els traïdors són desemmascarats i Luis Ángel troba l'amor gràcies a l'aparició deus ex machina de Mohammed, un pretendent que anteriorment havia refusat. Un canvi de timó final que ens remet a l'antic teatre grec perque l'aparició del marroquí vulnera totes les normes del programa -Mohammed ja havia estat eliminat i el destí de Luis Ángel era la soledat-. És un acte gratuït, un final precipitat, un deus ex machina en estat pur, que demostra l'existència d'una mà invisible -antigament els deus, en l'actualitat els guionistes- que mouen els destins dels personatges.

Antihumanisme en èpoques de correcció política

Una de les escenes més recordades és la mena de càsting que Toya, la mare del senyoret madrileny, realitza a les candidates del seu fill a la clínica d'un cirurgià plàstic. Les dones van passant en biquini i Toya i el cirurgià, amb la precisió d'un veterinari que observés la morfologia i les qualitats d'un animal de granja, examinen pitrera, pòmuls, cartutxeres i cel·lulitis, i recomanen de manera rutinària liftings, liposuccions, implants mamaris o constaten la perfecció de la mercaderia que se'ls ofereix.

http://www.cuatro.com/quien-quiere-casarse-con-mi-hijo/Visita-clinica-cirujia-estetica_3_1552074803.html

                                          Comprovació del material.

La situació és tremendament humiliant -i, per tant, 100% televisiva- i un cru exercici d'antihumanisme pur en el que l'ésser humà es redueix a un objecte que s'ofereix, es compra o es refusa. No penso fer cap comentari moral al respecte -d'això que s'encarreguin altres- però el realment xocant és la naturalitat amb la que tots els personatges assumeixen la lògica de la situació. L'apatia amb la que Toya i cirurgià realitzen la inspecció -amb desapassionament científic, sense cap sadisme ni ànim humiliant- i la tranquil·litat amb la que les senyoretes es sotmeten a l'escrutini. Una situació que ens pot fer reflexionar de quina manera certes actituds es mantenen amb plena salut tot i la dictadura de la correcció política a la qual estem sotmesos.

Aquest programa ha coincidit amb una nova polèmica sobre els llibres d'estil de “llenguatge no sexista” que pretén depurar l'idioma de paraules i expressions que suposadament, simbolitzin un domini patriarcal. Llibres d'estil que volen eliminar el masculí genèric i substituir “els nens” per “la infància”, “els aturats” per “les persones sense treball” o “els ciutadans” per “les ciutadanes i els ciutadans” o “la ciutadania”. Un ànim censor que crea una pantalla on aparentment tot és perfecte, igualitari i asèptic, però que està condemnat a fracassar perque la realitat de la societat, tossuda i impermeable, circula en una altra direcció.

Zaida com a símptoma

De tots els personatges que han aparegut al programa, Zaida és una de les més inquietants. Quan en un programa televisiu apareix un ampli casting de gent jove, s'espera d'ells que l'espectador jove s'hi identifiqui. Zaida, la pretendent de Dani, l'informàtic verge, ho ha aconseguit. Evidentment, els joves espanyols no són els putots i els canis de “Mujeres, hombres y viceversa” -el país està malament, però tampoc cal exagerar- ni la gent desnortada i amb evidents problemes de sociabilitat que pul·lula per la casa de Gran Hermano. Zaida seria l'espanyola de vint anys d'avui en dia, amb un físic molt normalet, sense ofici ni benefici, i que va fent per la vida de curru precari a curru precari i, pel camí, intentar anar pillant catxo.

Zaida ha protagonitzat situacions irrepetibles, però en el seu moment culminant ella no hi era present: va ser quan la mare de Dani inspeccionava el seu dormitori. La visió de l'espai més privat de Zaida provocava un profundíssim desassossec. Una habitació petita, un llit exigu, quasi una màrfega, i una paret pintada de rosa i plena de brutícia, llànties i greix. En una estanteria, un Hello Kitti feta amb llantiols i una caixa de preservatius. A les portes d'un armari atrotinat també trobàvem regalims de brutor i enganxines de Hello Kitty. Un espai que semblava més aviat el refugi d'un animal boscà com una mostela o un teixó. Un espai que retratava una vida low cost, en definitiva.

Però per conèixer l'autèntica dimensió de Zaida com a símbol generacional, cal que li fem una ullada al seu twitter. Allà trobem a una dona jove que s'expressa amb un argot incomprensible i que es mou en uns paràmetres situats a anys llums de tots aquells qui tenim més de 35 anys. Aquí us deixo alguns exemples:

http://twitter.com/#%21/zadyherrero

si yo ako sgire jejej :-)
lo aria pero a donde.voy

Mi.mama me.hace la cara que relax :-)

Recien salida de la tienda @HollisterCo con ropita super bonita :-)

aiiu perryyyy!!! Perry perry!! Me encanta :-):-):-)

Viendo doraemon!!!

S'ha de dir que, almenys en aquest darrer twit, coincidim.

La mare de Norman Bates i la redempció impossible de Dani.

Daniel, l'informàtic verge de Talavera de la Reina congrega en ell molts personatges i molts drames eterns. La presència ominosa de la seva mare és una reencarnació contemporània del vell mite de la mare castradora, la mare de Norman Bates, el complexe d'Edip. La seva malaltissa sobreprotecció, els seus prejudicis, la seva forma malalta de veure el món, el meu marcatge exhaustiu sobre cadascun dels actes del seu fill, han convertit al pobre Dani en un ésser impossibilitat de relacionar-se en societat i d'establir cap mena de contacte amb el sexe femení. Durant tot el programa, Dani expressa el malestar, l'ofec i els maldecaps que li provoca l'ominosa presència de la seva mare, una persona que té la facultat de fotre la pota sempre, de provocar situacions incòmodes, de dir la paraula més inadequada al lloc menys indicat i de provocar violentes explosions de vergonya aliena.

     Infeliços per sempre

El moment més humiliant i ridícul es produeix a Dublín, quan Dani, les seves dos pretendents -Zaida i Andrea- i la seva mare fan un passeig en tàndem. La mare posa nerviós al fill, aquest perd l'equilibri i la mare insisteix en fer-li unes fregues a la cama. Amb la seva sobreprotecció, Pilar posa en evidència a Dani davant de les dues noies, quedant com un pobre inútil, dominat i sotmès. És una situació tant violenta, tant dolorosa, tant incòmoda, és una humiliació tant cruel que l'espectador no pot evitar de sentir-se atrapat. Novament, la mare castradora. Novament, personatges i arquetips eterns. Novament, històries tant antigues com la humanitat. Per cert, mentre passegen en bicicleta sona una cançó de 'La buena vida'.

http://www.cuatro.com/quien-quiere-casarse-con-mi-hijo/temporada-1/programas/t01xp07/bicivoladores-Dublin_3_1574272619.html

Però les calamitats de Dani no acaben aquí. Mentre que Luis Ángel, David l'stripper, i Rubén, l'odiós model, troben parella, Dani finalitza el reality condemnat a la soledat i sense haver pogut fotre un polvo. En el cas de David i Rubén, dos autèntics tumbadors de senyores i seductors compulsius, ens trobem amb la vella història del cràpula redimit per l'amor. Però Daniel sembla trobar-se fora de tot joc possible. En una societat que es construeix sobre la imatge, el consum i una cultura pop altament sexualitzada, David i Rubén són elements positius tot i la seva incorrecció política. Daniel, en canvi, finalitza el reality de la mà de la omnipotent mare castradora, en una escena que deixa un pòsit d'amargura infinita.

“¿Quién quiere casarse con mi hijo?” és, en definitiva, bellesa. Un deixo amb una escena ja voldria Almodóvar per una de les seves pel·lícules.

"La felicitat mai és un bon tema literari". M'entrevisten a EL PUNT AVUI

Fa unes setmanes, el periodista d'El Punt Avui Lluís Llort m'entrevistava a la Granja Gavà del carrer Joaquim Costa de Barcelona. Em ve de gust compartir amb vosaltres el resultat de la conversa al voltant de la novel·la ALGÚ PARLA DE MI.

El suplement CULTURAS de La Vanguardia recomana ALGÚ PARLA DE MI

Aquesta setmana, el suplement Culturas de La Vanguardia s'ha centrat en recomanar lectures per aquest estiu. I curiosament classificada dins la categoria "Sentiments - Famílies i amics", hi trobareu la recomanació d'ALGÚ PARLA DE MI, a més d'una fotografia feta pel gran Kim Manresa.

David Ventura
Algú parla de mi
AMSTERDAM, 170 PG., 17 EUROS

Als trenta, l'apàtic i insensible protagonista d'aquesta lleugera metàfora del present, que encara pot torbar feina, i es mou entre noies vestides de Bershka i gent educada en escoles públiques, es pregunta si això és tot. I enyora els seus 18 anys, quan depenia dels afectes, pensava que viure era actuar i aspirava a ser valent i savi.

Servi Bellver parla amb David Ventura a BCN Més

Dins la secció ARTISTS BASED IN BARNA, Sergi Bellver publica l'entrevista que em va fer a BCN Més.

Podeu llegir-la sencera aquí.

"Des del segle XIX la felicitat ha deixat de ser un tema literari". M'entrevista Sebastià Bennasar

El 24 de juny apareixia al suplement cultural del Diari de Balears L'espira, una entrevista que em feia el periodista Sebastià Bennasar amb motiu de la publicació d'ALGÚ PARLA DE MI. 

Hi trobareu reflexions tant sobre el llarg camí que ha recorregut el llibre fins a ser publicat, com sobre l'estil, el personatge protagonista i els temes que formen part de la novel·la. Podeu llegir l'entrevista aquí.