Marcelo Bielsa i l'inútil afany de cercar un ordre al món.

Es poden comptar els grans de sorra d'una platja? Es pot preveure, quan es llença una moneda, si sortirà cara o creu? Es pot intentar establir una fórmula matemàtica que determini els moviments que provoca una bufada de vent sobre un camp de blat? Es pot convertir el paisatge de la natura en primavera en una fórmula matemàtica? No. La realitat és inabarcable, inabastable. Els antics savis jueus, a través de la càbala, volien sintetitzar la construcció de l'Univers a partir d'un número secret: els secrets del número pi, la proporció auria, els trucs amb els quals el Gran Enginyer va construir el món tangible.

Tots aquests intents han fracassat perque la vida, tossuda, conté elements incontrolables: l'atzar, la casualitat, la sort, la desgràcia. Cops imprevistos, que ens deixen fora de joc, que ens desconcerten. L'ésser humà, amb la seva intel·ligència, ha intentat minimitzar, en la mesura del que és possible, els elements de l'atzar. No obstant, és una batalla perduda.

El futbol, que és la Vida sobre un camp de gespa, també té elements incontrolables. Gran part de la bellesa del futbol consisteix en això. El futbol pot ser generós i acostuma a somriure als audaços, però també pot ser cruel i injust. No sempre guanya el millor ni qui més ho mereix. Tot i que en aquest joc hagi un important component de tècnica, tàctica i habilitat, també existeix un component de sort que fa saltar tots els pronòstics. Estem en mans de la Fortuna, que a vegades et somriu i a vegades et dona l'esquena, que t'aixeca al Cel o et pot enfonsar a la misèria.

La feina de l'entrenador de futbol és intentar minimitzar aquest component atzarós i fer tot el possible per a que la dinàmica natural del joc finalitzi en un triomf de l'equip propi. Hi ha mil teories al respecte, però si algú s'ha destacat per una sistematització obsessiva, per un intent desesperat de controlar allò que és incontrolable, és Marcelo Bielsa. El tècnic argentí és com Sísif, obcecat amb una missió impossible, condemnat a repetir una vegada rere altre el seu intent, sabent d'avantmà que la Vida, el Futbol, són inabastables. Una feina monstruosa que sembli que hagi afectat definitivament el seu caràcter, convertint-lo  en un home que és també una illa. Amb raó Bielsa és conegut com El Loco.

Hi ha quelcom de tràgic en l'afany impossible de Bielsa. Per a ell, aquest combat en pos de la lògica és una tortura, un suplici, un patiment. Només cal veure el seu comportament durant els partits. Crida, es desespera, rebufa, sua, es passa la mà pels cabells, camina com un sonàmbul, capcot, amb la ment emboirada per cabòries. Una imatge recurrent que s'ha convertit en un element comú en els vídeos televisius de 'El dia después'. Us deixo aquí dos exemples canònics. En el primer vídeo veiem el que seria el comportament “normal” de Bielsa a la banqueta, un partit qualsevol.

http://www.youtube.com/watch?v=rf4VgJJo7pY&feature=related

Els seus moviments repetitius i maníacs han provocat moments enormes, com la famosa seqüència de les “tretze passes” del partit contra el Villarreal i que va ser analitzat a GolTV.

http://www.youtube.com/watch?v=8DGSCgjblaE

Bielsa es deixa l'ànima a cada partit. Sap que un equip de futbol concentra l'alegria, la pena i la passió de milers de persones. Per respecte als afeccionats, Bielsa no es permet una derrota i, quan aquesta apareix, el sentiment de culpa -com si fos una heroi tràgic- l'aclapara. Ell és l'autor d'una frase terrible, demolidora, d'aquelles que t'encongeixen el cor:

“¿Usted sabe que yo me 'muero' después de cada derrota? La semana siguiente es un infierno. No puedo jugar con mi hija, no puedo ir a comer con mis amigos. Es como si no mereciera esas alegrías cotidianas. Me siento inhabilitado para la felicidad por siete días”.

Una anècdota definitiva és la que recull el periodista Diego Torres al seu article 'Bielsa. El míster maldito' publicat a el diari El País:

“Tenía 41 años en el verano de 1996 cuando se encontró viajando por Inglaterra para seguir a la Eurocopa. Uno de sus compañeros de jornada fue Jorge Valdano, viejo amigo que por entonces ejercía de entrenador, igual que él. Cierto día, Bielsa buscó la complicidad de su paisano planteándole una cuestión que le quemaba las entrañas.

-Después de perder un partido, ¿nunca has pensado en matarte?”.

I això és el que ens lliga amb aquella gran idea que afirma que el Futbol és l'Aprenentatge de la Decepció. Perque la vida sempre acaba amb una derrota definitiva. Perque el futbol serveix per familiaritzar-nos amb la pèrdua. Una idea que El Loco va plasmar en aquestes paraules:

“Nosotros deberíamos aclararle a la mayoría que el éxito es una excepción. Los seres humanos de vez en cuando triunfan. Pero habitualmente desarrollan, combaten, se esfuerzan, y ganan de vez en cuando. Muy de vez en cuando”.

Bielsa sap de què parla quan parla de derrotes perque el seu palmarès és exigu, es redueix a dos campionats argentins -amb Newell's i Vélez Sarsfield- i l'or olímpic amb la selecció argentina a les Olimpíades d'Atenes 2004, però allà on ha estat ha deixat una petjada inesborrable entre jugadors i afició. Aquesta nit jugarà la final de la Copa del Rei contra el Barça i, aviat o sabrem, guanyarà o perdrà. Després del partit, com sempre, Bielsa es sentirà l'home més sol del món. Com quan finalitza un entrenament i els jugadors tornen els vestidors i ell gira el seu camí i desfà les seves passes, capcot, encapsulat en el seu món, un univers que té les dimensions exactes del seu cap.

Si voleu saber més coses de Bielsa, us podeu acostar a un blog dedicat exclusivament a ell: http://frasesbielsistas.blogspot.com.es/ . També podeu consultar bibliografia que existeix al seu voltant, inusualment nombrosa per a un entrenador de futbol: “La Vida por el fútbol. Marcelo Bielsa el último romántico” de Román Iucht, “Marcelo Bielsa. El secreto de un loco” d'Álex Marvel, “Lo suficientemente loco” d'Ariel Senosian, o “Las razones del Loco. Claves para entender a Marcelo Bielsa” de Federico Lareo.

Però el que és realment imprescindible és l'Informe Robinson dedicat al Loco. Un nou prodigi del periodisme esportiu i una nova prova de que el futbol és una excusa per parlar dels misteris irresolubles del món, la vida i les persones.

Salut i que guanyi el millor.

http://www.youtube.com/watch?v=CvTl1b6Ydck

Morir de coses rares i altres massacres obreres

Els pobres són més lletjos. Qui ho dubta? Però no només això. De petit ja n'era molt conscient. Al meu barri havia molta gent lletja. En aquella època no havia correcció política i a les persones amb discapacitats, amb problemes intel·lectuals o de mobilitat els anomenàvem subnormals, retrassats, coixos i altres paraules que ara ens semblen molt agressives però que aleshores eren d'ús corrent. I recordo que, d'aquesta gent, al meu barri n'havia molta.

A tots els nens els impressiona vivament conèixer a persones amb alguna discapacitat greu o amb malalties rares. Recordo que de molts d'ells el que em sorprenia eren les seves ulleres -gruixudes, amb lents de pam- i les seves dents. També m'impressionava l'aspecte compungit dels pares, aclaparats per una maledicció que no entenien. Però el que era desolador eren les seves robes -velles, gastades, barates- i les seves cases, plenes de mobles foscos i vells, paper de paret sinistre, andròmines i fotografies atapeint els prestatges. A més de fills nascuts amb discapacitats, moltes d'aquelles famílies també acumulaven casos de càncers prematurs i altres calamitats. Semblaven senyalats per la fatalitat.

Tota aquella gent era molt humil, quasi sempre de classe treballadora, i ja de petit vaig relacionar els conceptes pobresa amb desgràcia i malaltia. Si Déu existia, estava clar que odiava aquesta gent. No és fins el pas del temps que m'he adonat que el que veia era els danys col·laterals de la industrialització accelerada del Pla de Desenvolupament franquista, i que els anys setanta van ser l'època daurada de la Catàstrofe Sanitària Provocada per Intoxicació Industrial (CSPII).

Quan es parla de massacres provocades per una industrialització assilvestrada i sense els mínims controls de seguretat sempre es posa l'exemple de Bhopal, a l'Índia (any 1984, 12.000 morts provocats per una fuita d'isocianat de metil d'una fàbrica de l'Union Carbide), però usualment s'oblida que el país canònic en aquest exemple és el Japó. L'accelaradíssima reconstrucció del país i el miracle econòmic durant els anys 50 i 60 es van consolidar sobre la muntanya de cadàvers que van deixar les intoxicacions de pobles sencers. La més espectacular va ser el síndrome de Minamata provocada per la fàbrica química Chisso, que durant dècades va abocar metilmercuri a les aigües de la badia de Minamata, una petita ciutat de l'illa de Kyushu. Un enverinament massiu que va tenir una gran repercussió gràcies al reportatge que va realitzar el fotògraf nord-americà Eugene Smith, que va retratar de manera corprenedora el dolor dels afectats.

http://www.youtube.com/watch?v=-kk_2FkPRbE

                                            Testimonis de Minamata

Durant dècades, Chisso -amb el silenci i la complicitat del Govern japonès- va continuar abocant metilmercuri fins que l'any 1968, finalment, i pressionat per les protestes i l'opinió pública, les autoritats van admetre la relació directa entre la malaltia i la contaminació per mercuri. Però no va ser fins 1996 que els familiars dels 3.000 afectats van poder cobrar les indemnitzacions. La justícia no acostuma a tenir pressa quan es tracta de la salut de gent treballadora. La complicitat entre autoritats polítiques i empreses contaminants també és una constant.

I a l'Estat Espanyol? En aquest país, quan s'han produït casos d'aquesta mena, senzillament s'ha mirat cap a una altra banda, s'ha silenciat o ha quedat colcat en l'oceà d'indiferència que provoca tot allò que afecti a la salut pública -en aquest país res del que sigui important és prioritari-. Que jo sàpiga, l'únic cas on hi han sentènces en favor de les víctimes és la relativa als obrers de l'empresa Uralita que van morir amb els pulmons desfets després d'haver respirat amiant, una substància que està demostrat científicament que és cancerígena. Potser els jutges no ho tinguin tant clar, perque ha costat dècades que un tribunal hagi acceptat el que fa temps que els metges tenien claríssim: que si els obrers d'Uralita teníen una altíssima incidència de càncer no era per casualitat. A la fi, l'any 2010 es va produir la primera sentència en el que s'indemnitzava amb quatre milions d'euros als familiars dels obrers morts a la fàbrica Uralita de Cerdanyola del Vallès. En febrer del 2012 també s'indemnitzava per les morts dels treballadors d'Uralita a Getafe.

Continuen passant aquestes coses? Fa uns anys, el Centre Nacional d'Epideomologia va publicar el “mapa del càncer” d'Espanya i les seves conclusions eren reveladores. Si a l'Estat existeix una Capital del Càncer aquesta és Huelva, una ciutat que encapçala els rànquings de malalties oncològiques i de naixements de criatures amb malformacions. Tots els dits apunten al Polo Químico, un polígon industrial on estan instal·lades setze empreses químiques -Air Liquide, Algry, Aragonesas, Atlantic Copper, Cepsa, Enagás, Endesa, Ence, Cepsa Química, Fertiberia, FMC Foret, Repsol, Unión Fenosa, Huntsman Tioxide- on s'acumulen materials com urani 235 i 238, radó 222, poloni 210, radi 226 i plom 210, a d'unes basses de dipòsits de fosfats que es troben a un kilòmetre escàs del centre urbà de Huelva.

Col·lectius locals també denuncien que les autoritats sanitàries i polítiques volen disfressar el Síndrome de Sensibilitat Química amb altres malalties com al·lèrgies o fibromiàlgia. No obstant, és un secret a veus que Huelva té uns índex absolutament anòmals de càncer. Si voleu més informació, us deixo un article publica a El País sobre el “secret a veus” del “síndrome de Huelva” i un reportatge que es va emetre a Televisió Espanyola.

http://elpais.com/diario/2007/08/31/sociedad/1188511205_850215.html

http://www.youtube.com/watch?v=RlXcJlirYr0&feature=related

                                               Reportatge "El síndrome de Huelva"

Com diu un dels pescadors que apareix en aquest reportatge: “Estamos representados por basura, però nosotros somos más basuras porque lo consentimos”.

Per al Poder, la nostra vida no val una puta merda. Ni més ni menys.

Escoltar als qui tornen d'un llarg viatge. Petit homenatge a Josele Santiago.

Antigament, als qui tornaven d'un llarg viatge se'ls escoltava amb respecte. Així, Ulisses al tornar d'Ítaca o Marco Polo al arribar dels seus viatges a l'Orient, van ser vistos pels seus paisans com a persones sàvies que havien vist el que ningú havia vist abans, eren supervivents, homes colrats per experiències inèdites, éssers que tenien un coneixement especial i que anaven un pas per endavant.

Avui en dia, ja no és possible fer viatges d'aquesta mena. Viatjar no implicar jugar-se la vida o arribar a conèixer els misteris del món sinó, com a molt, tornar amb moltes fotografies divertides per penjar al facebook o una llarga llista d'anècdotes per explicar a la sobretaula. La noció de viatge que es tenia antigament ja no existeix. Ja no existeixen terrenys desconeguts ni zones d'ombra, ni regions de les quals ningú torni, ni exploradors que s'endinsin al cor de les tenebres. Els únics que a dia d'avui encara fan això, els únics que podem dir que emprenen viatges dels quals no saben ni en tornaran, sols els qui inicien el llarg, dur i atormentat viatge de l'heroïna.

En un món on la noció de perill ja quasi no existeix, on es practiquen els esports de risc per matar l'avorriment i on l'ús de les drogues recreatives s'ha vulgaritzat, els heroïnòmans són els últims autèntics viatgers. Iniciar el viatge de l'heroïna implica cremar les naus, trencar els ponts amb el passat, començar un camí llarg que ningú sap si tindrà final, renunciar a la vida tal i com l'hem conegut fins ara sabent que, probablement, la mort serà l'única recompensa. Començar amb l'heroïna és repetir l'experiència d'aquells mariners que, un matí, van pujar-se al buc de Magallanes per donar la volta al món i que, tres anys més tard, van arribar a casa destruïts, irreconeixibles i sense dents per culpa de l'escorbut, però sabent que els seus ulls havien vist allò que ningú havia vist. L'heroïna és fer taula rasa. Ningú ho ha explicat millor que el director de cinema i heroïnòman Ivan Zulueta a l'imprescindible documental Iván Z. Aquí, a més de parlar de la seva pel·lícula Arrebato, a partir del minut 10 Zulueta ens explica la decisió conscient de començar amb l'heroïna, la droga més exigent: “Era una cosa para más tarde, era l'última frontera (...) y lo sabíamos. Era incompatible con follar. Era incompatible con ir al cine. Era incompatible con viajar. Era incompatible con moverse... Era l'última etapa”.

Molts es queden el camí. Molts tornen però els seus paisans no els reconeixen i es veuen obligats a tornar a fer el viatge. Altres aconsegueixen tornar i, una vegada aquí, començar una nova vida. Per sempre més seran els homes que van tornar del llarg viatge de l'heroïna, de la mateixa manera que Ulises sempre va ser, pels seus compatriotes, l'home que va tornar de la guerra de Troia.

Les persones que han tornat d'aquest viatge tenen coses interessants i profundes que dir. Saben molt de la pèrdua perque han perdut a molts amics pel camí, però també tenen l'alegria de saber-se uns supervivents, d'haver tornat amb vida, de poder-ho explicar. Hi ha qui s'explicarà millor i qui amb prou feines podrà barbotejar unes reflexions, però tots ells tenen una història interessant que explicar. I, si es dona la circumstància que aquesta persona té una especial sensibilitat artística, escoltar-lo pot resultar un autèntic plaer.

Escric això mentre escolto a Josele Santiago, una d'aquestes persones que ha tornat amb vida del tortuós viatge de l'heroïna. Des de que l'any 2004 va iniciar la seva carrera en solitari després de la seva etapa a Los Enemigos, Josele ens ha deixat quatre grans discos i, especialment, dos treballs extraordinaris: Las golondrinas, etcétera (2004) i Loco encontrao (2008). Los Enemigos eren un gran grup i tenien actitud, que és el més important per a una banda, però les cançons de Santiago en solitari tenen un plus difícil d'explicar. Són cançons que tenen la passió i la intensitat de qui ha mirat als ulls a la mort, de qui ha vist morir als amics, és el mariner que ha sobreviscut mil naufragis i que, ja vell, explica les seves històries a qui les vulgui escoltar. Cançons precioses com 'Vuelo de volar', on el madrileny s'imagina volant en avioneta i anant al cel a visitar als amics que es van quedar en el camí.

Aquesta història té un final feliç i és que Josele Santiago continua viu, continua fent cançons i, pel que sembla, les coses li funcionen. En una entrevista al suplement cultural de La Vanguardia parlava de la seva nova vida a... ¡¡¡¡Castelldefels!!!! Santiago viu prop de la platja amb la seva dona, de qui està molt enamorat, ha deixat l'alcohol i el tabac, i li agrada passejar amb els seus gossos, i gaudeix de la platja a l'hivern, i és un home relativament feliç, tot el feliç que pot ser un home que ha tornat d'un viatge d'aquestes característiques. L'àngel de l'amor l'ha tocat per redimir-lo i se'n va al cinema del centre comercial i demana un gelat, i somriu quan li toca el vent del mar a la cara i somriu tots i cadascun dels dies en els que veu sortir el sol. El disc Loco encontrao està ple de cançons d'amor com la que aquí us deixo, 'Fresa i limón'. També us deixo una altra cançó extraordinària, 'Mi prima i sus pinceles', del disc Las golondrinas, etcétera. Dos cançons que demostren que cal escoltar sempre a tots aquells qui han tornat d'un llarg viatge. Un viatge que pot acabar, fins i tot, en un lloc tant improbable com Castelldefels, un poble on mai hauria imaginat trobar-me a algú com el senyor Santiago.

"¿Quien quiere casarse con mi hijo?". Humiliació i bellesa.

                                           Dramatis personae

“¿Quién quiere casarse con mi hijo?” ens ha donat molt, moltíssim. Després d'un visionat tant intens, de tantes emocions, la sensació que li queda a l'espectador és de fatiga i, alhora, d'un buit total. Hem viscut amb tant vertigen l'evolució personal dels personatges que pensar que ja no tornarem a saber res de Luis Ángel o Dani ens omple de desconsol. És un reality que ens ha deixat frases per quedaran marcades a foc (“yo soy de Esparta y quiero que mi compañera sea espartana. No puede ser que yo esté con una tía de Atenas”, “los góticos, que son el 40% de la población, no pueden adaptarse a la sociedad y han de vivir apartados en su mundo”, “tengo una amiga que es negra-negra y lo lleva muy bien”) , que ha produït moments hilarants, que ha tingut un sentit del ritme i del muntatge prodigiós i un guió amb un humor sarcàstic i ple de mala llet. En definitiva, un programa massa dens com per a voler-lo resumir aquí. No obstant, he decidit fer un recopilatori de moments estel·lars i de mites recurrents tant antics com és l'ofici d'explicar històries i que tenen avui una nova encarnació.

                                          Moment de bellesa tróspida amb David l'stripper.

La virtut recompensada

La historia de Luis Ángel, el gai de Bilbao, és tant antiga com la literatura. Ell exemplifica les penalitats de la virtut, una mite que arribaria a la seva cristal·lització perfecte amb “Pamela o les recompenses de la virtut” (1740) de Samuel Richardson. El personatges virtuós obtindrà la seva recompensa final però abans haurà de recórrer un camí tortuós en el que es toparà amb personatges indignes, llops amb aparença humana, traïcions i cops baixos que el posaran al límit de les seves conviccions morals. Així, el bo de Luis Ángel patirà per la crueltat del seu enamorat Juan Carlos, que el trairà anant-se al llit amb el perla de Cristofer -perfecta encarnació d'un maligne de manual- en una apassionada escena en un hotel de París. Aquest moment, el de la traïció definitiva, és un dels moments culminants del programa, un prodigi de muntatge i ritme narratiu que té com a fons musical el “You can't always get what you want” dels Rolling Stones. Moment mític.

http://www.cuatro.com/quien-quiere-casarse-con-mi-hijo/temporada-1/programas/t01xp06/Cristofer-Juan-Carlos-espaldas-LAngel_3_1571872837.html

No obstant, com a totes les històries clàssiques, la Virtut és, finalment, recompensada. Al capítol final els traïdors són desemmascarats i Luis Ángel troba l'amor gràcies a l'aparició deus ex machina de Mohammed, un pretendent que anteriorment havia refusat. Un canvi de timó final que ens remet a l'antic teatre grec perque l'aparició del marroquí vulnera totes les normes del programa -Mohammed ja havia estat eliminat i el destí de Luis Ángel era la soledat-. És un acte gratuït, un final precipitat, un deus ex machina en estat pur, que demostra l'existència d'una mà invisible -antigament els deus, en l'actualitat els guionistes- que mouen els destins dels personatges.

Antihumanisme en èpoques de correcció política

Una de les escenes més recordades és la mena de càsting que Toya, la mare del senyoret madrileny, realitza a les candidates del seu fill a la clínica d'un cirurgià plàstic. Les dones van passant en biquini i Toya i el cirurgià, amb la precisió d'un veterinari que observés la morfologia i les qualitats d'un animal de granja, examinen pitrera, pòmuls, cartutxeres i cel·lulitis, i recomanen de manera rutinària liftings, liposuccions, implants mamaris o constaten la perfecció de la mercaderia que se'ls ofereix.

http://www.cuatro.com/quien-quiere-casarse-con-mi-hijo/Visita-clinica-cirujia-estetica_3_1552074803.html

                                          Comprovació del material.

La situació és tremendament humiliant -i, per tant, 100% televisiva- i un cru exercici d'antihumanisme pur en el que l'ésser humà es redueix a un objecte que s'ofereix, es compra o es refusa. No penso fer cap comentari moral al respecte -d'això que s'encarreguin altres- però el realment xocant és la naturalitat amb la que tots els personatges assumeixen la lògica de la situació. L'apatia amb la que Toya i cirurgià realitzen la inspecció -amb desapassionament científic, sense cap sadisme ni ànim humiliant- i la tranquil·litat amb la que les senyoretes es sotmeten a l'escrutini. Una situació que ens pot fer reflexionar de quina manera certes actituds es mantenen amb plena salut tot i la dictadura de la correcció política a la qual estem sotmesos.

Aquest programa ha coincidit amb una nova polèmica sobre els llibres d'estil de “llenguatge no sexista” que pretén depurar l'idioma de paraules i expressions que suposadament, simbolitzin un domini patriarcal. Llibres d'estil que volen eliminar el masculí genèric i substituir “els nens” per “la infància”, “els aturats” per “les persones sense treball” o “els ciutadans” per “les ciutadanes i els ciutadans” o “la ciutadania”. Un ànim censor que crea una pantalla on aparentment tot és perfecte, igualitari i asèptic, però que està condemnat a fracassar perque la realitat de la societat, tossuda i impermeable, circula en una altra direcció.

Zaida com a símptoma

De tots els personatges que han aparegut al programa, Zaida és una de les més inquietants. Quan en un programa televisiu apareix un ampli casting de gent jove, s'espera d'ells que l'espectador jove s'hi identifiqui. Zaida, la pretendent de Dani, l'informàtic verge, ho ha aconseguit. Evidentment, els joves espanyols no són els putots i els canis de “Mujeres, hombres y viceversa” -el país està malament, però tampoc cal exagerar- ni la gent desnortada i amb evidents problemes de sociabilitat que pul·lula per la casa de Gran Hermano. Zaida seria l'espanyola de vint anys d'avui en dia, amb un físic molt normalet, sense ofici ni benefici, i que va fent per la vida de curru precari a curru precari i, pel camí, intentar anar pillant catxo.

Zaida ha protagonitzat situacions irrepetibles, però en el seu moment culminant ella no hi era present: va ser quan la mare de Dani inspeccionava el seu dormitori. La visió de l'espai més privat de Zaida provocava un profundíssim desassossec. Una habitació petita, un llit exigu, quasi una màrfega, i una paret pintada de rosa i plena de brutícia, llànties i greix. En una estanteria, un Hello Kitti feta amb llantiols i una caixa de preservatius. A les portes d'un armari atrotinat també trobàvem regalims de brutor i enganxines de Hello Kitty. Un espai que semblava més aviat el refugi d'un animal boscà com una mostela o un teixó. Un espai que retratava una vida low cost, en definitiva.

Però per conèixer l'autèntica dimensió de Zaida com a símbol generacional, cal que li fem una ullada al seu twitter. Allà trobem a una dona jove que s'expressa amb un argot incomprensible i que es mou en uns paràmetres situats a anys llums de tots aquells qui tenim més de 35 anys. Aquí us deixo alguns exemples:

http://twitter.com/#%21/zadyherrero

si yo ako sgire jejej :-)
lo aria pero a donde.voy

Mi.mama me.hace la cara que relax :-)

Recien salida de la tienda @HollisterCo con ropita super bonita :-)

aiiu perryyyy!!! Perry perry!! Me encanta :-):-):-)

Viendo doraemon!!!

S'ha de dir que, almenys en aquest darrer twit, coincidim.

La mare de Norman Bates i la redempció impossible de Dani.

Daniel, l'informàtic verge de Talavera de la Reina congrega en ell molts personatges i molts drames eterns. La presència ominosa de la seva mare és una reencarnació contemporània del vell mite de la mare castradora, la mare de Norman Bates, el complexe d'Edip. La seva malaltissa sobreprotecció, els seus prejudicis, la seva forma malalta de veure el món, el meu marcatge exhaustiu sobre cadascun dels actes del seu fill, han convertit al pobre Dani en un ésser impossibilitat de relacionar-se en societat i d'establir cap mena de contacte amb el sexe femení. Durant tot el programa, Dani expressa el malestar, l'ofec i els maldecaps que li provoca l'ominosa presència de la seva mare, una persona que té la facultat de fotre la pota sempre, de provocar situacions incòmodes, de dir la paraula més inadequada al lloc menys indicat i de provocar violentes explosions de vergonya aliena.

     Infeliços per sempre

El moment més humiliant i ridícul es produeix a Dublín, quan Dani, les seves dos pretendents -Zaida i Andrea- i la seva mare fan un passeig en tàndem. La mare posa nerviós al fill, aquest perd l'equilibri i la mare insisteix en fer-li unes fregues a la cama. Amb la seva sobreprotecció, Pilar posa en evidència a Dani davant de les dues noies, quedant com un pobre inútil, dominat i sotmès. És una situació tant violenta, tant dolorosa, tant incòmoda, és una humiliació tant cruel que l'espectador no pot evitar de sentir-se atrapat. Novament, la mare castradora. Novament, personatges i arquetips eterns. Novament, històries tant antigues com la humanitat. Per cert, mentre passegen en bicicleta sona una cançó de 'La buena vida'.

http://www.cuatro.com/quien-quiere-casarse-con-mi-hijo/temporada-1/programas/t01xp07/bicivoladores-Dublin_3_1574272619.html

Però les calamitats de Dani no acaben aquí. Mentre que Luis Ángel, David l'stripper, i Rubén, l'odiós model, troben parella, Dani finalitza el reality condemnat a la soledat i sense haver pogut fotre un polvo. En el cas de David i Rubén, dos autèntics tumbadors de senyores i seductors compulsius, ens trobem amb la vella història del cràpula redimit per l'amor. Però Daniel sembla trobar-se fora de tot joc possible. En una societat que es construeix sobre la imatge, el consum i una cultura pop altament sexualitzada, David i Rubén són elements positius tot i la seva incorrecció política. Daniel, en canvi, finalitza el reality de la mà de la omnipotent mare castradora, en una escena que deixa un pòsit d'amargura infinita.

“¿Quién quiere casarse con mi hijo?” és, en definitiva, bellesa. Un deixo amb una escena ja voldria Almodóvar per una de les seves pel·lícules.

"La felicitat mai és un bon tema literari". M'entrevisten a EL PUNT AVUI

Fa unes setmanes, el periodista d'El Punt Avui Lluís Llort m'entrevistava a la Granja Gavà del carrer Joaquim Costa de Barcelona. Em ve de gust compartir amb vosaltres el resultat de la conversa al voltant de la novel·la ALGÚ PARLA DE MI.

El suplement CULTURAS de La Vanguardia recomana ALGÚ PARLA DE MI

Aquesta setmana, el suplement Culturas de La Vanguardia s'ha centrat en recomanar lectures per aquest estiu. I curiosament classificada dins la categoria "Sentiments - Famílies i amics", hi trobareu la recomanació d'ALGÚ PARLA DE MI, a més d'una fotografia feta pel gran Kim Manresa.

David Ventura
Algú parla de mi
AMSTERDAM, 170 PG., 17 EUROS

Als trenta, l'apàtic i insensible protagonista d'aquesta lleugera metàfora del present, que encara pot torbar feina, i es mou entre noies vestides de Bershka i gent educada en escoles públiques, es pregunta si això és tot. I enyora els seus 18 anys, quan depenia dels afectes, pensava que viure era actuar i aspirava a ser valent i savi.

Servi Bellver parla amb David Ventura a BCN Més

Dins la secció ARTISTS BASED IN BARNA, Sergi Bellver publica l'entrevista que em va fer a BCN Més.

Podeu llegir-la sencera aquí.

"Des del segle XIX la felicitat ha deixat de ser un tema literari". M'entrevista Sebastià Bennasar

El 24 de juny apareixia al suplement cultural del Diari de Balears L'espira, una entrevista que em feia el periodista Sebastià Bennasar amb motiu de la publicació d'ALGÚ PARLA DE MI. 

Hi trobareu reflexions tant sobre el llarg camí que ha recorregut el llibre fins a ser publicat, com sobre l'estil, el personatge protagonista i els temes que formen part de la novel·la. Podeu llegir l'entrevista aquí.

Quatre paraules sobre "Algú parla de mi"

Vaig començar “Algú parla de mi” l’any 2004, quan encara vivia a Barcelona. La vaig començar a bolígraf, perque en aquella època encara em negava a escriure cap primera versió sobre teclat. Durant un any vaig estar sense escriure una línea, perque havia arribat a Eivissa i tenia un milió de coses més importants a fer. Después, del 2006 a 2008, vaig recuperar-la, acabar-la, polir-la, la vaig reescriure quatre o cinc vegades, i vaig anar deixant còpies de versions diferents a diverses carpetes de l’ordinador i les versions se’m barrejaven –sempre he sigut l’antítesi a l’ordre-. Una vegada acabada, la vaig enviar a moltes editorials, a decenes de premis –vaig utilitzar l’impressora i el paper de l’oficina, on hi anava d’estranjis els diumenges-. Com a resposta, vaig rebre el silenci administratiu, la ignorància i el menysteniment. El llibre va acabar en un calaix i durant un parell d’anys em vaig considerar un ex-escriptor. Per circumstàncies absolutament atzaroses, aquest text s’ha convertit en un llibre.

“Algú parla de mi” no parla de mi però, evidentment, parla de mi. Parlar d’un mateix és una cosa avorridíssima a la qual els escriptors estan massa acostumats. Parlar dels altres, en canvi, és una forma més elegant de parlar de nosaltres mateixos. “Algú parla de mi” té com a protagonista a un home que és incapaç d’experimentar cap sentiment vers la gent que l’envolta i que intenta apaivagar la seva tristesa copulant amb totes les dones que es creuen en el seu camí. S’acostuma a comportar de manera miserable i, per aquest motiu, crec que els lectors s’hi poden sentir identificats.

M’han comentat que el millor d’aquesta novel·la són els personatges. Desenganyem-nos: una novel·la SÓN els personatges. La màxima aspiració d’un escriptor és escriure un text sense trama, argument ni personatges, i que tot es mantingui per la força de l’estil. Això només ho pot fer un geni, un Flaubert o un Joyce. Els mortals hem d’acatar les regles: crear uns personatges creïbles, aixecar una història, guanyar-nos al lector. Perque el lector és important. El lector és bàsic. Sense lector no hi ha llibre.

Els llibres han de parlar per si mateixos, sense intermediaris, així que jo prefereixo callar. “Algú parla de mi” es pot trobar a totes les llibreries a un preu molt raonable, uns 17 euros. Penseu que pot ser el darrer llibre que compreu en euros abans no tornem a les futures pessetes. Quan es produeixi el corralito, els tancs sortin al carrer i torni l’època de la fam i el fred, penseu que aquest llibre crema molt bé i pot ajudar-vos a estar calentons durant una estona.

I si voleu veure al seu escriptor –és a dir, a mi- en persona, podeu venir a la seva presentació a Barcelona, que serà aquest dijous 14 de juny, a les 19h30’, a la llibreria Taifa (c/ Verdi, 12).

Us espero.