Els pobres són més lletjos. Qui ho dubta? Però no només això. De petit ja n'era molt conscient. Al meu barri havia molta gent lletja. En aquella època no havia correcció política i a les persones amb discapacitats, amb problemes intel·lectuals o de mobilitat els anomenàvem subnormals, retrassats, coixos i altres paraules que ara ens semblen molt agressives però que aleshores eren d'ús corrent. I recordo que, d'aquesta gent, al meu barri n'havia molta.
A tots els nens els impressiona vivament conèixer a persones amb alguna discapacitat greu o amb malalties rares. Recordo que de molts d'ells el que em sorprenia eren les seves ulleres -gruixudes, amb lents de pam- i les seves dents. També m'impressionava l'aspecte compungit dels pares, aclaparats per una maledicció que no entenien. Però el que era desolador eren les seves robes -velles, gastades, barates- i les seves cases, plenes de mobles foscos i vells, paper de paret sinistre, andròmines i fotografies atapeint els prestatges. A més de fills nascuts amb discapacitats, moltes d'aquelles famílies també acumulaven casos de càncers prematurs i altres calamitats. Semblaven senyalats per la fatalitat.
Tota aquella gent era molt humil, quasi sempre de classe treballadora, i ja de petit vaig relacionar els conceptes pobresa amb desgràcia i malaltia. Si Déu existia, estava clar que odiava aquesta gent. No és fins el pas del temps que m'he adonat que el que veia era els danys col·laterals de la industrialització accelerada del Pla de Desenvolupament franquista, i que els anys setanta van ser l'època daurada de la Catàstrofe Sanitària Provocada per Intoxicació Industrial (CSPII).
Quan es parla de massacres provocades per una industrialització assilvestrada i sense els mínims controls de seguretat sempre es posa l'exemple de Bhopal, a l'Índia (any 1984, 12.000 morts provocats per una fuita d'isocianat de metil d'una fàbrica de l'Union Carbide), però usualment s'oblida que el país canònic en aquest exemple és el Japó. L'accelaradíssima reconstrucció del país i el miracle econòmic durant els anys 50 i 60 es van consolidar sobre la muntanya de cadàvers que van deixar les intoxicacions de pobles sencers. La més espectacular va ser el síndrome de Minamata provocada per la fàbrica química Chisso, que durant dècades va abocar metilmercuri a les aigües de la badia de Minamata, una petita ciutat de l'illa de Kyushu. Un enverinament massiu que va tenir una gran repercussió gràcies al reportatge que va realitzar el fotògraf nord-americà Eugene Smith, que va retratar de manera corprenedora el dolor dels afectats.
Testimonis de Minamata
Durant dècades, Chisso -amb el silenci i la complicitat del Govern japonès- va continuar abocant metilmercuri fins que l'any 1968, finalment, i pressionat per les protestes i l'opinió pública, les autoritats van admetre la relació directa entre la malaltia i la contaminació per mercuri. Però no va ser fins 1996 que els familiars dels 3.000 afectats van poder cobrar les indemnitzacions. La justícia no acostuma a tenir pressa quan es tracta de la salut de gent treballadora. La complicitat entre autoritats polítiques i empreses contaminants també és una constant.
I a l'Estat Espanyol? En aquest país, quan s'han produït casos d'aquesta mena, senzillament s'ha mirat cap a una altra banda, s'ha silenciat o ha quedat colcat en l'oceà d'indiferència que provoca tot allò que afecti a la salut pública -en aquest país res del que sigui important és prioritari-. Que jo sàpiga, l'únic cas on hi han sentènces en favor de les víctimes és la relativa als obrers de l'empresa Uralita que van morir amb els pulmons desfets després d'haver respirat amiant, una substància que està demostrat científicament que és cancerígena. Potser els jutges no ho tinguin tant clar, perque ha costat dècades que un tribunal hagi acceptat el que fa temps que els metges tenien claríssim: que si els obrers d'Uralita teníen una altíssima incidència de càncer no era per casualitat. A la fi, l'any 2010 es va produir la primera sentència en el que s'indemnitzava amb quatre milions d'euros als familiars dels obrers morts a la fàbrica Uralita de Cerdanyola del Vallès. En febrer del 2012 també s'indemnitzava per les morts dels treballadors d'Uralita a Getafe.
Continuen passant aquestes coses? Fa uns anys, el Centre Nacional d'Epideomologia va publicar el “mapa del càncer” d'Espanya i les seves conclusions eren reveladores. Si a l'Estat existeix una Capital del Càncer aquesta és Huelva, una ciutat que encapçala els rànquings de malalties oncològiques i de naixements de criatures amb malformacions. Tots els dits apunten al Polo Químico, un polígon industrial on estan instal·lades setze empreses químiques -Air Liquide, Algry, Aragonesas, Atlantic Copper, Cepsa, Enagás, Endesa, Ence, Cepsa Química, Fertiberia, FMC Foret, Repsol, Unión Fenosa, Huntsman Tioxide- on s'acumulen materials com urani 235 i 238, radó 222, poloni 210, radi 226 i plom 210, a d'unes basses de dipòsits de fosfats que es troben a un kilòmetre escàs del centre urbà de Huelva.
Col·lectius locals també denuncien que les autoritats sanitàries i polítiques volen disfressar el Síndrome de Sensibilitat Química amb altres malalties com al·lèrgies o fibromiàlgia. No obstant, és un secret a veus que Huelva té uns índex absolutament anòmals de càncer. Si voleu més informació, us deixo un article publica a El País sobre el “secret a veus” del “síndrome de Huelva” i un reportatge que es va emetre a Televisió Espanyola.
Reportatge "El síndrome de Huelva"
Com diu un dels pescadors que apareix en aquest reportatge: “Estamos representados por basura, però nosotros somos más basuras porque lo consentimos”.
Per al Poder, la nostra vida no val una puta merda. Ni més ni menys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario